Ara ve Nadal
Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però més enllà de plats tradicionals i regals diversos, què ens diu Nadal, a quina celebració se’ns convida?
Hi ha una dada que m’ha sorprès. La Direcció General d’Afers Religiosos s’encarrega, des de 2014, d’analitzar sistemàticament, a través del seu Baròmetre, la situació de les creences religioses a Catalunya, des del coneixement que en té la població fins al nivell de pràctica i de tolerància. Magnífica informació sobre un aspecte cabdal de la societat! Doncs bé, en el darrer Baròmetre, dut a terme l’any passat, hi ha un conjunt de dades força significatives sobre aquestes qüestions. La dada que m’ha sorprès, entre altres, és que només el 80% de la població de Catalunya sap correctament què es commemora per Nadal. Hi ha entre nosaltres persones que procedeixen d’altres cultures i religions, però no en un percentatge d’un 20%. Segons la mateixa enquesta, només el 6,8% declara que la seva religió és l’islam, un 1,3% el judaisme i un 0,3% el budisme. Menys d’un 10% de la població, doncs, prové de religions diferents al cristianisme. Cal afegir-hi més d’un 26% d’ateus i agnòstics; però una cosa és que no siguin creients, i l’altra que desconeguin el significat d’aquesta festa; ben al contrari, les dades mostren que són persones més ben informades, en conjunt, que els creients.
El Baròmetre ens confirma allò que, poc o molt, tothom constata: Catalunya ha passat de ser una societat monolíticament catòlica, en la qual la religió marcava la majoria de celebracions i les proveïa del seu caràcter simbòlic, a ser una societat laica, en la qual el catolicisme és encara la religió més coneguda, però amb una pràctica que decau a cada generació i un coneixement que tendeix a minvar; entre les persones de 16 a 24 anys, ja només el 36% s’identifiquen com a catòlics, mentre el 39% es declaren ateus o agnòstics. La bona notícia que ens aporten les dades és la d'una ampla tolerància religiosa respecte d’altres creences ara presents entre nosaltres, com la dels que segueixen l’islam, o els evangèlics o protestants, o d’altres. I, en aquest sentit, les noves generacions són molt més tolerants i respectuoses que les de més edat.
Dit, això, tornem per un moment a Nadal. És evident que la seva significació religiosa ja és minoritària a Catalunya. Acabarà desapareixent, doncs? No ho crec pas. El solstici d’hivern, les celebracions entorn del renaixement del sol, s’han celebrat en moltes societats, amb ritus diversos, però gairebé sempre amb dues constants: la celebració de la natura, del retorn de la llum, de l’esperança d’un nou creixement dels fruits. I els àpats abundants; l’hivern era sempre dur, un temps de gana per a la majoria, quan ja quedava poca cosa de les collites anteriors, i abans d’emprendre aquesta travessa de fam i fred calia, almenys, agafar forces amb alguna menja substanciosa.
Estem molt lluny d’aquelles societats. Seguim celebrant el retorn de la llum, però més com un símbol que com una necessitat, ja no patim restriccions ni hores fosques. Seguim tenint l’arbre com a imatge de Nadal, una herència de tradicions diferents de la catòlica, amb un ritu tan bonic i ple de sentit, entre nosaltres, com el tió, una natura a la qual castiguem i ens retorna torrons i dolços. L’Església es va apropiar de la festa del solstici convertint-la en Nadal. Però hi va aportar alguna cosa diferent i, des del meu punt de vista, molt valuosa: en va fer també un moment de celebració del naixement, de les criatures, de les mares, de la tendresa i la innocència. Un dia per refer els vincles familiars, de tornada a casa, introduint així un punt d’emoció primigènia, que no tenien les celebracions antigues, centrades en una transcendència diferent, la màgia ancestral, no la humana de l’amor que es manté.
I aquest sentit de Nadal, em sembla, és el que cal preservar, siguem o no creients. Perquè en la nostra cultura, que cada dia celebra amb més delit el triomf dels més forts, gairebé no hi ha lloc per a la gent petita i la tendresa, que s’acaben considerant com allò que no s’acabarà mai, que se’ns dona perquè sí. Com la natura mateixa. I cada dia comprovem de manera més clara que la tendresa i la innocència, com la natura, també poden ser corrompudes i anorreades.
Per això, en el debat de cada any sobre tradició i modernitat, caldria mantenir aquest sentit de respecte pel que neix, per l’humil, per la llum que sorgeix de la trobada. No sigui que, oblidant el sentit religiós, oblidem també un dels vincles humans més valuosos.