Ara tots vivim en el món de Vladímir Putin

Els periodistes que escrivien sobre temes internacionals als anys 20 i 30 del segle XX es referien a la seva era com a “postguerra”. Veien els esdeveniments a través del prisma de la Gran Guerra, que havia devastat Europa només uns pocs anys abans. Els historiadors que escriuen avui es refereixen als mateixos anys com el període “d'entreguerres” per la simple raó que analitzen el que va passar aquells anys com a part dels esdeveniments que van portar a l'encara més destructiva Segona Guerra Mundial. Tant de bo aquells periodistes que van escriure als anys 1930 haguessin tingut la clarividència de mirar a posteriori.

Hauríem de tenir tots avui aquella claredat. L'agressió militar de Rússia a Ucraïna és un d'aquells moments que ens empenyen a reinterpretar la nostra era: el que anomenàvem la pau de 30 anys que va seguir a la Guerra Freda (intentant oblidar, de manera conscient o inconscient, les guerres a l'antiga Iugoslàvia) s'ha acabat. Els historiadors del futur veuran aquestes últimes dècades, en general, de la manera com veuen el període d'entreguerres, com una oportunitat perduda. 

Com més aviat ho admetem, millor ens podrem preparar per al que ve. Malauradament, una mena de negació egoista impregna les capitals occidentals i ens impedeix veure el que és obvi. Les crides apassionades per defensar l'ordre europeu post Guerra Freda no tenen sentit perquè aquesta era s'ha acabat.

Arran de l'ocupació russa de Crimea del 2014, Angela Merkel, aleshores cancellera alemanya, va parlar amb el president Vladímir Putin de Rússia i va informar el president Barack Obama que, des del seu punt de vista, Putin havia perdut el contacte amb la realitat. Viu, deia, en “un altre món”. Avui, tots hi vivim. En aquest món, per citar Tucídides, “el fort fa el que pot i el feble pateix el que li toca”.

Com hem arribat fins aquí? Primer, hem d'entendre que no es tracta d'una guerra de Rússia. És la de Putin. Prové d'una generació particular de funcionaris de seguretat russos que mai han aconseguit reconciliar-se amb la derrota de Moscou a la Guerra Freda. Davant dels seus ulls, la Unió Soviètica va evaporar-se del mapa sense pèrdues militars ni una invasió estrangera. Per a ells, l'actual assalt a Ucraïna és un punt d'inflexió lògic i necessari. El tauler imperial es pot recompondre de nou. Aquesta gent no està interessada en escriure el futur, volen reescriure el passat.

Mentre mirava els míssils russos atacar Kíev amb un sentiment d'indignació impotent, de cop em vaig adonar que molts russos devien haver sentit el mateix quan l'OTAN bombardejava Belgrad fa dues dècades. La invasió de Putin pot ser més una revenja que un gran moviment estratègic.

Hi ha una diferència entre revisionisme i revengisme. Els revisionistes desitgen construir un ordre internacional al seu gust. El que motiva els revengistes és la venjança. No somien a canviar el món sinó a canviar llocs amb els vencedors de l'última guerra. 

Si Putin se'n surt, Occident només se'n podrà culpar a ell mateix. Mentre l'opinió pública occidental quedava hipnotitzada amb la idea que Rússia patia un fort declivi —“una gasolinera amb caps nuclears”, els agradava dir-ne a alguns— el president rus va començar a fer realitat la seva estratègia. Durant anys, Putin ha consolidat la seva esfera d'influència sobre l'antiga Unió Soviètica, començant amb la guerra a Geòrgia del 2008 i a través de l'annexió de Crimea del 2014. Més recentment, ha reforçat el control sobre Bielorússia i Àsia Central. Ara ha fet el pas dramàtic següent.

El president Biden va dir just després dels primers atacs que en resposta a la invasió d'Ucraïna intentaria convertir Putin en “un pària de l'escena internacional”. Seria imposar-li una pena justa per la seva violació de la legislació internacional, però les coses potser no funcionen així. Hi ha el perill real que, en canvi, sigui Occident qui s'acabi quedant més aïllat.

En els últims dos mesos, l'aliança Moscou-Pequín s'ha mogut de la hipòtesi a la realitat gràcies a l'objectiu compartit de desafiar el domini nord-americà. Si bé les elits xineses estan poc entusiasmades amb la temerària invasió d'Ucraïna (els xinesos valoren molt el seu compromís de no violació de la sobirania estatal), no hi ha dubte que faran costat a Moscou. Fixeu-vos en com Pequín ha rebutjat descriure la guerra de Putin com una invasió. El president Xi Jinping pot ser el més gran beneficiari de la crisi actual: els EUA no només semblen febles, també estan empantanegats a Europa i són incapaços de centrar-se en Àsia.

Molts països veuen el conflicte entre Rússia i Occident com un litigi entre vells imperialistes que gairebé no els afecta. El que els preocupa més i de manera immediata és com les sancions imposades per Occident faran pujar els preus de l'energia i dels aliments. Occident només pot imposar-se als escèptics en el seu esforç de combatre Putin si aconsegueix demostrar als de fora d'Europa que el que està en joc a Kíev no és el destí d'un règim prooccidental sinó la sobirania d'un estat acabat de néixer en l'era postimperial. Alguns ja han entès aquesta idea. L'ambaixador de Kenya a l'ONU va demostrar haver captat el que està passant Ucraïna quan va dir: “La situació té un ressò en la nostra història. Kenya i gairebé tots els països africans van néixer amb el final de l'imperi”.

Què vol dir per a Europa el final de la pau? Les conseqüències seran nefastes. La guerra a Ucraïna té el potencial esgarrifós d'escalfar conflictes congelats a la perifèria del continent, inclòs qualsevol indret de l'espai postsoviètic i els Balcans occidentals. Els líders de la República Srpska poden llegir una victòria de Putin a Ucraïna com un senyal per desmantellar Bòsnia. Els líders russòfils de la Unió Europea també se sentiran embravits amb la victòria de Putin. La invasió d'Ucraïna ha unit Europa, però també ha ferit la seva confiança en ella mateixa.

Però, de manera més fonamental, els esdeveniments de la setmana passada requeriran un replantejament radical del projecte europeu. En els últims 30 anys, els europeus s'han convençut que la força militar no valia la pena, i que la preeminència militar nord-americana era suficient per dissuadir altres països de dedicar-se a la guerra. La despesa en defensa va caure. El que importava, va entonar la saviesa popular, era el poder econòmic i el poder tou.

Ara sabem que les sancions no frenen els tancs. L'estimada convicció d'Europa que la interdependència econòmica és la millor garantia per a la pau ha resultat ser falsa. Els europeus es van equivocar universalitzant la seva experiència posterior a la Segona Guerra Mundial a països com Rússia. Amb el capitalisme no n'hi ha prou per moderar l'autoritarisme. El comerç amb dictadors no fa que el teu país sigui més segur i guardar els diners dels líders corruptes als teus bancs no els fa més civilitzats; et corromp. I l'abraçada d'Europa als hidrocarburs russos només ha fet el continent més insegur i vulnerable.

L'efecte més devastador de la invasió russa podria ser que molta gent al món comenci a estar d'acord amb el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski. Al Fòrum de Seguretat de Munic d'aquest mes, va declarar que Kíev havia comès un error abandonant les armes nuclears que havia heretat de la Unió Soviètica. La mala disposició dels Estats Units a defensar un país amic com Ucraïna pot fer que almenys alguns dels aliats nord-americans creguin que les armes nuclears són l'únic camí per garantir la seva sobirania. No és difícil imaginar els veïns de la Xina pensant així. El fet que una majoria de sud-coreans estiguin ara a favor que el seu país obtingui armes nuclears suggereix que els moviments de Putin a Ucraïna posen en risc el règim de no proliferació nuclear mundial.

El 1993 el gran poeta i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger va predir que la Guerra Freda aniria seguida d'una època de caos, violència i conflicte. Reflexionant sobre el que observava a Iugoslàvia i els aldarulls urbans als Estats Units, va veure un món definit per la “incapacitat de diferenciar la destrucció de l'autodestrucció”. En aquest món, “ja no hi ha cap necessitat de legitimar les teves accions: la violència s'ha alliberat de la ideologia”.

Enzensberger tenia raó. Ho va dir massa aviat.

Copyright The New York Times