Ara toca pessimisme

Pel que sembla, en el serial sobre la investidura de Sánchez aquesta setmana toca pessimisme. No em refereixo a la realitat, sinó al relat. La realitat no la sé, tot i que la intueixo: crec que hi haurà acord entre el PSOE i els independentistes, i que la base de l’acord serà l’amnistia. Sánchez i els seus altaveus ja en parlen amb certa naturalitat, i al fer-ho assumeixen un desgast que no s’entendria si es plantegessin una repetició electoral. A més, els escarafalls del PP ajuden el PSOE a modelar el missatge que l’amnistia és una concessió enorme i que els independentistes s’hi han de conformar.

Per això a Junts i ERC els toca alimentar el pessimisme. Sobretot ERC, que necessita sortir de l’eclipsi total en què l’ha situat el protagonisme de Puigdemont. Així, mentre Junqueras va mantenir una llarga i publicitada conversa telefònica amb Sánchez, el president Aragonès va reclamar el seu lloc sota els focus compareixent al Senat, amb un discurs de consum intern, reivindicant un cop més el referèndum d’independència; a Madrid, alguns van dir que aquest era el primer acte de precampanya dels republicans. En realitat, l’aparició d’Aragonès era una reivindicació personal. Enfront de Puigdemont, però també enfront de Junqueras, a qui alguns situen com a pròxim candidat a president (si l’amnistia li ho permet).

ERC veu amb preocupació com la seva obra de govern, tot i alguns actius apreciables, no acaba de penetrar en l’opinió pública, i a més necessita un soci per aprovar els pròxims pressupostos, la qual cosa condiciona la seva política, tant a Barcelona com a Madrid. Si a aquest panorama s’hi afegeixen els dubtes sobre la candidatura d’Aragonès (dubtes que ningú en el partit sembla interessat en silenciar), tot apunta que els republicans afrontaran un final de mandat complicat.

Puigdemont es pot permetre ser molt més discret, perquè sap que els vots realment decisius (realment en qüestió) són els seus; i aquesta discreció l’ha imposat a totes les famílies del seu partit, la qual cosa demostra que la distància forçada per l’exili no ha minat la seva capacitat de lideratge. Ara bé: si de tot això n’emergeix un líder de Junts, per força es difuminarà la figura del “president a l’exili”, autoerigit en representant de tot l’independentisme. No és estrany que els qui amb bona fe van apostar pel Consell de la República se sentin ara utilitzats i desoïts per la cort de Waterloo.

Sens dubte, Puigdemont pot reivindicar que ell no va ser desposseït per les urnes, sinó pel 155. Si hi ha amnistia, en el seu cas agafarà tot l’aire d’una reparació històrica. Però el retorn de Puigdemont a l’arena política catalana desmuntarà l’èpica de l’exili i la seva estructura institucional paral·lela, que bàsicament ha servit per qüestionar la legitimitat de la Generalitat, qüestionar el patriotisme de gairebé tothom i arremetre contra el diàleg... fins que l’aritmètica ha permès a Junts ser-ne protagonista.

Com vaig escriure fa algunes setmanes, en aquesta investidura no està en joc la independència, sinó la possibilitat que l’independentisme s’apunti un bon èxit. Amb l’amnistia, però també amb millores financeres, simbòliques, competencials. No entendre això és la via més ràpida cap a l’ostracisme.

P.S.: ¿Tornarem a veure Junqueras i Puigdemont en una contesa electoral? Tots dos són –políticament– joves, i tots dos tenen la sensació que la història els ha robat alguna cosa. Es pot entendre que anhelin una segona oportunitat. Però els caldrà passar pàgina. Si el seu retorn a la primera línia suposa retornar al 2017, als retrets inacabables, a les incompatibilitats personals, el sobiranisme en sortirà perjudicat durant força temps.