Ara toca governar
Passades les eleccions i instal·lats de ple en el camp de batalla dels intents d'uns i altres per apropiar-se dels resultats, ara cal fer govern. I, sobretot, governar, malgrat els marges estretíssims que ens deixa la crisi i un Estat desconfiat i desafiant. És clar que les interpretacions ja no poden modificar els resultats però, a base d'estrafer la força que determina el nombre d'escons obtinguts, els perdedors intenten afeblir el guanyador. Només així es pot entendre que ningú no faci cap drama quan Iñigo Urkullu, futur president del govern basc, decideix formar govern en solitari amb el suport del 36 per cent dels escons del seu parlament, mentre aquí -començant per CiU mateix- se n'hagi organitzat un de gros pel fet que Artur Mas governi amb el 37 per cent dels escons, i dues vegades i mitja més de diputats que els que li van darrere.
TOT SEGUIT PARLARÉ del nou govern, però primer no em puc estar de dir que m'escandalitzen aquells que ara exigeixen al futur president que traeixi els seus compromisos electorals. CiU es va presentar amb un programa explícit i, havent guanyat les eleccions, fins on l'hi permeti la força electoral obtinguda, hauria de mirar de complir-lo. No és decent, doncs, que perdedors com Sánchez-Camacho el comminin a abandonar la promesa de consultar els catalans sobre el seu futur nacional, o que, com Pere Navarro, li reclamin que se centri a obtenir un pacte fiscal, com si encara no s'haguessin assabentat de la raó per la qual es van convocar eleccions anticipadament.
ARA BÉ, EL SÚMMUM de la indignació la provoquen els dirigents d'UDC, amb Duran i Lleida al davant, que l'endemà de les eleccions es desdiuen del programa, de la campanya i fins i tot del sobiranisme al qual estan democràticament compromesos. Els que van qualificar l'Estat de ser una claveguera la vigília de les eleccions, ara demanen que s'hi estableixin ponts, per no perdre-hi la feina. Els que van patir les pitjors agressions, ara proposen refer les relacions amb els maltractadors. CiU té un problema gravíssim i no es diu pas ERC, sinó UDC. Vila d'Abadal a banda, si el sector sobiranista d'Unió no reacciona de manera contundent i immediata, acabarà com els ha passat als membres del sector més catalanista del PSC: que el dia que es decideixin a fer un cop de cap serà massa tard.
ANEM PERÒ A LA QÜESTIÓ del govern. Em temo que CiU -potser hauria de dir CDC- ha fet una drama excessiu a l'hora de presentar la coalició com a condició gairebé necessària per governar amb estabilitat. En realitat, si ERC dóna un suport estable -el compromís d'Oriol Junqueras és tan de fiar com el d'Artur Mas-, un govern monocolor pot ser fins i tot més estable que un govern de concentració i pot ser capaç de presentar una imatge interna i externa més consistent. Probablement, ERC ja tenia molt coll avall un suport a CiU des de l'oposició perquè comptava amb una majoria àmplia dels convergents, i no ha sabut moure-se'n. Però, de la precipitació de CiU a l'hora de reclamar la coalició com si li anés la vida, i de la d'ERC en rebutjar-la sense matisos, en pot aparèixer -n'ha d'aparèixer- una fórmula més eficaç de govern, especialment dissenyat per fer front a una situació que és d'emergència. Un govern en què els departaments econòmicament determinats -que són els de les polítiques socials- haurien de ser continuistes, mentre que les àrees més polítiques haurien d'estar orientades clarament a la realització de la consulta amb les màximes garanties.
CREC QUE ELS RESULTATS inesperats han dut a un clima d'un dramatisme exagerat. Paradoxalment, però, l'horitzó que es configura una setmana després de les eleccions és molt millor que no pas l'escenari previst una setmana abans. Més comoditat no hauria significat, necessàriament, més força. I l'estabilitat de 71 diputats sempre pot ser més gran que la de 68. Sí, d'això se'n diu fer de la necessitat virtut.