L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.
Paradoxalment, l’amnistia, que abans era percebuda per Sánchez com un peatge caríssim i una llosa per al seu recorregut polític, s’ha convertit, després de l’esclat del cas Koldo, en un baló d’oxigen per al govern espanyol. Una mostra que la majoria d’esquerres i nacionalistes catalans, bascos i gallecs és capaç d’entendre’s, fins i tot en qüestions tan sensibles i complexes com aquesta.
El PP d'Alberto Núñez Feijóo, després de fer-ho servir tot en contra de l’amnistia –els amics europeus, les manifestacions al carrer– i de rendibilitzar a fons el rebuig cridaner dels jutges i els mitjans de comunicació afins, es va llançar a perseguir, també enfollidament, la llebre del cas Koldo, un assumpte que amenaça ara d’esclatar-li als nassos. Això ha contribuït a situar la llei d’amnistia en un segon pla a ulls de l’opinió pública espanyola. Aviat el protagonisme de la lluita contra l’amnistia l’agafaran els jutges i fiscals, que provaran de posar-hi tots els bastons a les rodes que puguin, tots els obstacles que la seva bulliciosa imaginació sigui capaç de tramar.
Els populars, com a mínim els del sector menys dretà i pragmàtic, haurien de ser conscients, tanmateix, que superar la pantalla de l’amnistia pot resultar una benedicció per a ells a mitjà i llarg termini. Dit d’una altra manera: el PP ha fet grans escarafalls i fins i tot li pot convenir continuar alimentant el sagramental entorn de l’amnistia, però un cop hagi sigut aplicada i es converteixi en un fet consumat, els conservadors espanyols tindran el camí franc per reconstruir la seva relació amb, sobretot, Junts i PNB. Els de Núñez Feijóo saben, o haurien de saber, que aquesta via, la de tornar a pactar cap al centre, és molt millor –per a ells, per a la societat espanyola– que petrificar, convertint en indissoluble matrimoni, la seva relació de parella amb Vox. Haurien de ser capaços de projectar una mirada estratègica d’aquesta mena, i no deixar que la pols de les batalles diàries, en què tanta energia i rancúnia hi aboquen, els desdibuixi l’horitzó.
I l’independentisme, ¿què ha de fer després de l’amnistia? ¿Quin ha de ser el gran objectiu estratègic del futur? És obvi que només poden ser dos: el referèndum d’autodeterminació i un nou model de finançament.
El primer és, senzillament, impossible d’obtenir, perquè Pedro Sánchez ni pot ni vol. Encaparrar-s’hi en les circumstàncies presents només té un sentit estètic, reivindicatiu, però no durà enlloc. És perdre el temps. El que sí que pot tenir recorregut és l’exigència d’un nou model de finançament. No parlem de millorar l’actual, que està caducat des del 2014, no. Del que es tracta és d’atènyer un canvi estructural: que Catalunya surti del model general de finançament, que disposi d'un model propi. Això no vol dir, atenció, deixar de fer aportacions netes de finançament a la resta de l’Estat. Vol dir situar-les en una proporció raonable i homologable amb el que passa en altres latituds. Aquesta fita, el canvi de model de finançament, hauria d’aparèixer com a central també en les propostes que l’independentisme polític faci als catalans amb motiu de les eleccions convocades pel president Aragonès per al 12 de maig.
I hi ha una condició necessària si es vol arribar a bon port: la unitat d’acció, la coordinació entre els partits polítics, que a aquest esforç hi han de saber sumar patronals, sindicats i entitats de la societat civil, com la Cambra de Comerç o el Cercle d’Economia. Si de veritat es vol guanyar aquesta batalla –interrompuda el setembre de 2012 quan Mariano Rajoy va tancar la porta al pacte fiscal que li reclamava Artur Mas– caldran tots els aliats i totes les complicitats possibles.
