Ara, tercer grau
No tot han de ser notícies per tirar el barret al foc. Aquest divendres els presos polítics podran sortir dels centres on estan tancats per prendre part en la campanya electoral després que ahir la Generalitat els tornés a concedir el tercer grau penitenciari. En aquest pervers joc de l’oca on la Fiscalia i el Tribunal Suprem malden per tornar-los sempre moltes caselles de semillibertat enrere, encara es tornaran a tirar uns daus que fa anys que sabem que estan trucats. La partida, amb el corró judicial espanyol, venjatiu de mena, mai no s’acaba. De moment, però, la Generalitat els permet sortir durant el dia de la presó i, per tant, cadascun d’ells podrà participar en la campanya, si en tenen ganes. Aquest tercer grau no és un regal, com ja ens volen fer creure novament des de la premsa bòrnia. Tampoc és una tupinada del govern independentista, com acusen els qui en volen treure rèdit electoral. La realitat és que, peti qui peti, fins i tot els qui van desafiar l’Estat l’1 d’Octubre i han tingut una condemna llarguíssima, tenen els seus drets com a reclusos. Ni més ni menys que la resta de presos. La seva condició s’ha de revisar cada sis mesos, la proposta de les juntes de tractament de les presons es basa en criteris professionals i es dona el cas que, gairebé tots els presos polítics, ja han complert una quarta part de la condemna o són ben a prop d’arribar-hi.
Aquesta campanya electoral que semblava descafeïnada, doncs, pot tenir un gir inesperat. Que ara, de cop i volta, ressonin les paraules clares de Romeva, la retòrica persistent de Junqueras o el discurs sense embuts de Sànchez –per dir només tres exemples– pot sacsejar un votant independentista que, en molts casos, es gronxava entre la decepció i el toquem de peus a terra. A veure si els càlculs del CIS i la jugada de Pedro Sánchez de col·locar el candidat Illa per girar full a Catalunya encara quedarà en paper mullat.
La natura ens salvarà
Aquest dimecres, a la part més tronada del Raval, a l’esquena de les Drassanes, vaig veure una cua de gent per recollir menjar que, de tan llarga i pacient, provocava esgarrifances. Quan anava pels setanta –més dones que homes, potser més grans que joves, tantes pells com coneguis–, la tristesa em va descomptar. Com aquell qui diu, el gener ja ha passat avall però tots aquells brindis de Cap d’Any –amb la bona fe a la copa i la mica d’il·lusió pel futur– de moment no s’han acomplert. El 2021 no està sent millor. Ni en pobresa latent, ni en nombre de persones mortes, ni en la invasió de les UCI, ni en la sensació que els contagis hagin d’anar de baixa gaire aviat. Ara ens espanten amb tres noves soques i amb unes mascaretes que diuen que no ens protegeixen prou. Les anhelades vacunes han esdevingut un triple maldecap: no n’hi ha per a tothom, trigarem massa a ser un ramat immunitzat i hi ha autoritats amb molta barra que s’han colat per ser qui són. La pandèmia ens havia de fer més bones persones –deien– i al capdavall només hem constatat que els penques, davant una situació greu, encara són més penques. És l’Espanya del “ande yo caliente”.
Al món, sí, Donald Trump ja fa deu dies que no dorm a la Casa Blanca, però l’inventari de les bones notícies s’acaba de seguida. Per acabar d’espatllar aquest gener esquerp, aquí ha començat la campanya electoral d’uns comicis que no s’haurien de celebrar, perquè no es donen les condicions sanitàries mínimes i perquè la gran majoria de partits al Parlament així ho van decidir. I, malgrat tot, el TSJC convertirà el dret a votar en un risc vital. Això sí, la mateixa natura que ens castiga amb un virus ens rescata amb la bellesa. Després de setmanes d’una gelor insòlita, ara fa dos dies que el fred bada i, en un tres i no res, tindrem la sort de veure les flors dels ametllers, subtils i lleugeres. Hi ha espectacles naturals que ni la pandèmia ni la política encara no ens han pogut arrabassar.
Xavier Bosch és periodista
