Si vostè encara no ha vist Macià contra Companys una de dues: o és un invident o és un despistat. I un despistat dels clamorosos, diria jo, perquè s'està perdent la que molt possiblement és la millor producció audiovisual catalana dels últims anys. Vet aquí el resultat quan sumes un guió excel·lent amb una interpretació il·luminada. Fermí Reixach no fa de Macià, és Macià; Pere Ponce no és Companys, és l'ànima de Companys. Mirin, jo no sé com funciona l'Acadèmia del Cine, però, sisplau: que algú faci el favor de donar-los algun premi, un de molt gros, i a tots dos, i ara mateix. (El que no perdonarem mai al guió del Toni Soler és que ens hagi demostrat, amb proves irrefutables, que Companys era pitjor que Bin Laden, el Doctor Octopus i Darth Vader junts. Però, vaja, aquesta és una altra història).
Macià contra Companys té per escenari el que els marxistes definirien com unes perfectes "condicions objectives". És a dir, el 14 d'abril del 1931 tot l'aparell institucional espanyol s'ha desplomat, al capdavant de Catalunya hi ha un timoner decidit, i fins i tot l'exèrcit espanyol a Catalunya promet no oposar-se (!) a un possible tomb secessionista. Quin requisit acaba faltant? El poble. O sigui, i altre cop en llenguatge marxista, les "condicions subjectives". Els catalans no estaven preparats per a la República Catalana. Avui vivim una situació gairebé inversa: la consciència sobiranista està infinitament més estesa que als anys 30, i al mateix temps l'estat espanyol s'ha enfortit més que mai. Com es pot interpretar una situació així?
Per entendre-ho ens ajudarà molt una altra novetat que no s'haurien de perdre: el llibre I ara què? de l'escriptor, historiador i ara candidat d'ERC, Alfred Bosch. Ja és habitual que en campanya els polítics treguin un llibre que recolzi les seves posicions. Els asseguro que I ara què?és molt més que això. En primer lloc perquè es constata el tremp narratiu de l'autor, novel·lista vocacional; en segon lloc perquè Bosch ens pot explicar les interioritats, misèries i grandeses del 10-A des d'una posició de privilegi (en va ser el coordinador general), i finalment perquè I ara què? potser és una de les anàlisis més lúcides que s'han fet del moviment sobiranista.
Com és possible que a Catalunya cada cop hi hagi més voluntats independentistes i alhora menys diputats independentistes? Bosch avança una resposta: perquè l'independentisme s'està estenent com l'ecologisme o el feminisme, per dir dos exemples, i això no implica que la gent voti partits feministes o ecologistes. Si arribem a una cruïlla, però, és possible que aquesta massa crítica s'expressi. Permetin-me que els avanci només dues perles del llibre: les converses sobre la independència que Bosch va mantenir, respectivament, amb Pasqual Maragall i Jordi Pujol. Un dia surt el tema i Maragall li confessa que ell mai podrà fer-se independentista: "Perquè la família no m'ho permetria". I afegeix: "Tu ja m'entens, oi, Bosch?" No, Bosch no l'entén. Sovint Maragall parlava així; donava per sobreenteses coses inintel·ligibles, transferint a l'interlocutor la responsabilitat d'interpretar el criteri presidencial. El Bosch insisteix: a quina família es refereix?, a l'entorn immediat?, als avantpassats, poetes inclosos? O potser volia dir "la família" en el sentit més coppolià del terme en referència al PSC? Maragall sospira, mira el sostre i diu: "Tu ja m'entens".
El diàleg amb el president Pujol és menys surrealista però més punyent. Pujol diu que això de la independència és per a somiatruites. Al que ha d'aspirar la societat és a regir-se per les grans virtuts catalanes: treball, constància, honestedat, coherència vital. "I vostè creu, president -li demana Bosch-, que algun dia veurem una Catalunya dirigida per aquestes grans virtuts?" "Oh, i tant que sí!", contesta Pujol. I Bosch reflexiona: "Doncs opino que el somiatruites és vostè". Touché.
Algú ha definit Macià com un símbol del que els catalans voldrien ser, i Companys com el que realment eren. Jo no sé si Bosch té la talla d'un Macià, i no crec que Duran s'assembli gens a un Companys. Però ara que toca enviar-los a Madrid, pensem-nos-ho bé. Hi ha un candidat que està en contra de l'emigració quan ell és un emigrant (de l'Aragó), està en contra de l'integrisme religiós quan el seu partit està totalment infiltrat per l'Opus Dei, i que es diu nacionalista però ha jurat combatre el dret d'autodeterminació. Si vostè ha votat tota la vida Convergència, sisplau, que no el confonguin els paperots de la propaganda electoral: el seu candidat es diu Alfred Bosch i Pascual.