I ara, què?

Aquests dies post Onze de Setembre, i previs a l’aniversari de l’1-O, hi ha molta gent que es demana, en privat i en públic: i ara, què? La pregunta creix com una onada gegant quan ens aproximem als àmbits polítics. La mobilització popular en favor de la independència, que no afluixa, que és cada dia més serena i tanmateix més profunda, sembla deixar en fora de joc una política que segueix entestada en el joc de les mocions parlamentàries, les declaracions matisades, els comunicats de premsa i la vigilància permanent. I ara, què?, demanen amb un cert neguit els qui ens ho haurien de dir. N’hi ha alguns que surten a la palestra i parlen de fer República, o d’eixamplar la base. Encara no sé exactament què vol dir fer República, i no sé quina base cal eixamplar quan el país respira pels porus del dret a votar. En tot cas, posats a respondre, penso que és possible donar una resposta més precisa, menys necessitada de misticisme, menys genèrica i, sobretot, més operativa. Miraré de donar una resposta en tres nivells diferents, que potser més endavant poden ser objecte de reflexió individualitzada.

El Govern. El govern de Catalunya ha de governar amb l’ambició de ser el millor govern d’Europa. Ha de dotar-se de polítiques clares i reconeixibles per la gent, i pels estats de tot el món. El llaç groc a la solapa del president no ha de ser l’argument, sinó el baix continu d’una obra de govern que ens ha de situar als nivells de Singapur, Finlàndia, Califòrnia... Perquè això passi cal que hi hagi persones capacitades, amb idees pròpies i amb un programa clar al capdavant de les diferents unitats governamentals. Calen persones reconegudes internacionalment. Cal que el talent es posi a jugar amb decisió. Cal operativitzar el llaç groc, i perquè això passi és imprescindible que el president se centri en una obra de govern ambiciosa, no genèrica, ben definida i ben explicada. La projecció internacional, doncs, ha de venir a través d’una combinació intel·ligent d’ambició transformadora i d’esforç de presència per competir. El llaç a la solapa ho explica tot. El milió de persones a la Diagonal ens legitimen. El 12, però, ens hem posat a treballar. Sense competitivitat, sense ambició, no hi ha equitat social ni bases a eixamplar.

Com ens organitzem políticament. Mentre la política es pregunta “I ara què?”, tothom parla de la lliçó de l’Onze de Setembre. No s’entén. La de l’Onze de Setembre és la manifestació unitària més important dels darrers anys. Els crits d’unitat, les demandes permanents de la bona gent del país perquè el sobiranisme escolti el clam del poble d’una vegada, no són ateses, senzillament perquè seguim ancorats en el sistema de partits de l’autonomisme. Cal valentia i generositat, i sobretot cal que les noves fornades de polítics es desempalleguin del pes de les nomenklatures respectives. És cert que és difícil, perquè malauradament molts dels joves polítics surten de les organitzacions juvenils dels antics partits, i per tant s’han format en el fraccionalisme, o lluny de mons laborals que deixin pòsit positiu, ja sigui en el món públic o en el privat. En tot cas, el que no s’entén és que, després de tants anys de canvi sociopolític, el món de l’independentisme mesocràtic hagi estat incapaç de reestructurar-se per donar resposta a l’anhel d’unitat expressat sense embuts per la majoria dels independentistes.

El camí cap a la independència. L’objectiu és clar, i sabem per què el volem. Si no ho sabem, ho haurem d’explicar amb paraules senzilles, derivades de l’acció de govern de què parlava en el primer apartat, però també prèvies a l’acció de govern. Per fer possible la independència ens cal intel·ligència i un sentit precís de les declaracions. Per fer possible la independència no cal que tothom esdevingui màrtir. Escoltem la presó, escoltem l’exili. Fem-ho perquè tant els uns com els altres demanen aprendre dels errors comesos ara fa un any. Atenció: cal fixar els encerts, cal que ens els expliquem, perquè el que s’ha avançat és molt. Fem-ho, però, amb ganes de configurar un pla d’acció que uneixi institucions i poble. Que aprofiti l’embranzida global que el cas dels catalans ha adquirit, i que es plantegi passos cap endavant efectius, potser no gaire sonats, però que defineixin un camí irrenunciable.

I ara què, doncs? Ara a ser seriosos, com sempre. I menys grandiloqüents. I més ambiciosos en el que ens fa pràctics. Per passar la mà per la cara als que contraposen independència i polítiques socials. I menys místics. Precisament per donar valor a la mística. Precisament perquè volem ser els millors entre els millors. Per no donar tombs al voltant dels discursos que, volent dir molt, no diuen gairebé res.