Ara que fa vint anys

Aquests dies es compleixen vint anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. En un país normal, amb una crisi forta, però de país normal, no estaria fora de lloc una certa xerinola. Però vista la situació a què hem arribat -fruit d'una trajectòria-, crec que qualsevol commemoració sobra. Sentir-se orgullós de determinades coses dels darrers decennis sembla imprudent. Fórem no pas pocs, però malvistos, els que en el seu dia criticàrem aquell esdeveniment. Uns quants a qui ens semblava que el país necessitava un altre tipus d'estímul. Miraré de raonar-ho.

Polítics. Els Jocs Olímpics han estat un bon negoci per al COI. El gran mèrit de Samaranch consistí a estimular una forta demanda de ciutats candidates per tal de fer pujar el valor dels Jocs. Coneixia bé la misèria dels polítics. Una ciutat no és candidata, ni pot guanyar la cursa, si no hi ha polítics que volen fer carrera gràcies a la celebració. És així com un polític frívol i tarambana com Maragall va aconseguir consolidar-se. És intranscendent si al país li convé o no. Els jocs d'Atenes van costar l'equivalent al 5% del PIB de Grècia, i molts economistes denuncien que van accentuar de manera determinant la crisi grega actual.

Estructura productiva. Un amic meu, empresari, diu que la Catalunya laboriosa i industrial ("de les pedres en treu pans") es va acabar fa temps. Jo situo l'escenificació d'aquest fet el dia que es van inaugurar els Jocs de Barcelona. No es pot posar una data a un fet social tan difús, certament. Però sí que podem dir que els Jocs van suposar un trencament respecte a la manera d'entendre la ciutat i el país. Es va pretendre "situar Barcelona al mapa" (sic), fet extremament poca-solta i sense sentit. És així que Barcelona s'ha convertit en un indret turístic de platja que s'assembla més a Rio de Janeiro que no pas a una ciutat europea. Ho he escrit altres cops: Barcelona ha esdevingut un Lloret amb ínfules culturals. Sorprenentment, els nostres governants consideren que la gent que, amb xancletes, calça curta i samarreta, utilitza l'ascensor de la Sagrada Família, i de la Pedrera, constitueix "turisme cultural" (per cert, a Boston no s'atreveixen a anar vestits així). La realitat és que des del 1992 la ciutat és un cortijo en mans dels senyorets del turisme que fan i desfan al seu gust, mentre l'ajuntament hi col·labora veient-les passar. Gent que s'han forrat convertint Barcelona en la marranada actual. Ni el matrimoni de jubilats de Gràcia viu millor, ni els barcelonins viuen més còmodament (¿poden passejar a gust pel Parc Güell?). Els ciutadans no n'han tret gairebé res, llevat de les molèsties. A sobre, la ciutat s'ha omplert de professionals de la restauració i l'hoteleria dels que cobreixen llocs de treball de qualitat i amb valor afegit (com succeeix a Boston?) que, posats a no saber, no saben ni despatxar un cafè en el nostre idioma. Una via de càrrega d'ample europeu entre Barcelona i Tarragona i la frontera hauria beneficiat molt més el país que no pas els Jocs. Tindríem avui un país més industrialitzat, fort i amb capacitat de recuperació (resilient, en diuen a Massachusetts). El turisme desbocat és l'economia dolenta que es menja la bona. Una síndrome que, per permetre't mantenir-te dret, t'obliga a apagar focs amb més benzina -com ens succeeix ara amb Eurovegas-.

Balances fiscals. Si bé els dos punts anteriors ja són prou significatius, el pitjor és el que fa referència a les finances. Els nostres polítics ens van enganyar amb el "Barcelona només avança a cop d'esdeveniment" (sic). I ens van amagar una realitat: Catalunya era fiscalment saquejada. Els Jocs els vam pagar, i amb escreix. El document Resultats de la balança fiscal de Catalunya del març del 2012, publicat per la Generalitat, conté l'històric del desequilibri fiscal entre Catalunya i la resta d'Espanya. Si bé el 1990 va equivaler al 7,9% del PIB, el 1992 va ser del 8,5% i el 1993 del 10% (el més alt de la història!). L'Estat no només no va invertir tot el que ens corresponia "d'ofici", sinó que, a sobre, s'ho va cobrar amb escreix (vam pagar, de pas, les altres festes espanyoles compensatòries del greuge comparatiu).

Resum. Formo part dels que pensem que hi havia millors inversions que organitzar una festa que, insisteixo, va servir per satisfer capricis de polítics mediocres, per ajudar a torçar la distribució del PIB cap a una economia gandula -enriquint uns quants- i amagar un espoli fiscal que, en allargar-se, ha arruïnat el país. Tot ha ajudat a fer que la crisi sigui pitjor. Que algú m'expliqui què s'ha de celebrar.