23/06/2018

I ara ¿què fem amb els immigrants?

Més enllà de les vides salvades, l’Aquarius portava a la seva bodega tot el que s’amaga a l’altra riba. Un debat sobre migracions que de partida intenta consolidar la idea que tot el que ve de fora és un llast, quan la realitat sembla dir el contrari. En el món global les societats o seran obertes o s’esfondraran. No és una profecia, la globalització funciona amb santuaris com ara Nova York, on la immigració il·legal no es persegueix perquè l’economia no ho resistiria. Des de la distribució de mercaderies fins a la restauració, la capital del món esdevindria poc més que una ciutat gran.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot i que no és la solució, millor així que no pas caure en l’error de considerar la immigració com una rèmora, tan estès en els últims cinc anys. Un error que ha posat Europa davant d’una de les pitjors crisis de la seva història, amb un dilema que amenaça la identitat i l’horitzó en comú. Si es decideix tancar fronteres, l’economia i el progrés no trigaran a ressentir-se’n; si, per contra, arribem a tenir una política d’immigració compartida, l’ascens de moviments xenòfobs, que han escampat la por per tal d’arribar al poder, serà imparable. Amb l’imaginari de crear comunitats nacionals estanques, el que està en perill és la cohesió i la possibilitat de retornar a les fronteres retirades per tal de crear l’espai entre estats més gran de lliure comerç, circulació i llibertats al món.

Cargando
No hay anuncios

Tothom està d’acord que es necessita un nou marc d’immigració i asil. Però amb l’extrema dreta en governs com els d’Itàlia o Àustria, no sembla el millor moment. Ans al contrari, el Consell Europeu planteja la possibilitat de crear plataformes externes per tal d’aïllar el problema. Una proposta que no sabem si aportarà cap solució a les pors escampades, però segur que està lluny de ser cap gest d’humanitat o una resposta adequada per als que s’estan deixant la vida en el viatge. ¿Els retindrem a Líbia? ¿Continuarem pagant les màfies que els esclavitzen? Amb una creu al pit no estaríem gaire lluny d’imatges sobre les quals, aquí a Europa, ja fa temps que vam dir “mai més”.

En el debat polític sembla com si els immigrants no tinguessin drets. ¿Els tenen? Si han de ser els dels jueus a l’Alemanya nazi o poden ser tractats com a bestiar, llavors el debat està tancat: plataformes a l’exterior i que espavilin. Si, en canvi, tenim en compte que són persones, la primera resposta mai pot ser augmentar la seva vulnerabilitat i risc. Esclar, immediatament surt la qüestió de si podem obrir les portes i deixar que entrin a dojo. Però és que la bona resposta no és mai als extrems.

Cargando
No hay anuncios

Anem per parts. El primer que cal diferenciar és que es parla indistintament d’immigrants i refugiats, quan la situació d’uns i altres no té res a veure. Com a primera diferència, els immigrants econòmics normalment venen per quedar-se, els refugiats en canvi intentaran retornar al seu país i recuperar les seves propietats així que acabi l’amenaça que els va obligar a fugir. Malgrat les dificultats, la gran majoria dels més d’un milió de refugiats bosnians dels 90 van retornar al seu país tan bon punt es van signar els acords de pau. És molt possible que bona part dels que ara estan fugint de Síria també tornin quan intueixin que la seva vida ja no està en perill. Amb aquests no hauria d’haver-hi problema. Els refugiats tenen un estatut que els protegeix i obliga els països que el van signar -entre ells tots el de la UE- a acollir-los i facilitar tots els serveis bàsics mentre l’amenaça persisteixi. A la pràctica, però, fa temps que el reconeixement al refugiat és un mite i que cap país se sent obligat a complir les lleis internacionals: una negligència criminal.

Però entre els que estan entrant ara n’hi ha pocs que responguin a aquesta categoria. La majoria són desplaçats forçosos, no per un conflicte, sinó per la manca d’aliments, les sequeres conseqüència del canvi climàtic o el creixement demogràfic en països on no tenen possibilitat de subsistir. La seva lògica no hi entén de fronteres, sinó d’oferta i demanda. Si no troben feina continuen el viatge, però allà on n’hi ha es queden, contribuint a una economia més forta. Abans de la crisi, a Espanya entraven mig milió d’immigrants cada any, gent que ha contribuït al progrés econòmic conjunt. Sumant les necessitats de tot Europa, un continent que ha deixat de créixer, segur que es poden acollir una bona part dels que truquen a la porta. El que falta és compartir un acord d’immigració segura, regular i endreçada. I no és només per ells, també per nosaltres.