I ara què?

Aquesta és una pregunta recurrent que ens fem moltes persones que en els darrers anys hem donat suport al projecte sobiranista català. Que l’anomenat Procés –el nom ja és tota una declaració d’intencions– està encallat és tota una evidència. Si algú de bona fe encara en tenia algun dubte, el darrer episodi de la fi abrupta del govern de coalició posa llum a la realitat que ens envolta.

Tanmateix, que el vaixell hagi embarrancat a les roques, no vol dir necessàriament que hagi d’anar al desballestament. En aquestes línies intentaré resumir els principis i les claus que, a parer meu, permetrien que l’embarcació tornés a navegar a mar oberta. I, a més, amb un avantatge respecte al tret de sortida del Procés, fa just deu anys: ara tenim la cartografia posada al dia, a diferència d’aleshores.

En efecte, ara sabem quins mètodes fa servir l’Espanya suposadament democràtica quan fa gairebé mig segle de la mort del dictador. I també sabem que la Unió Europea, en la qual encara predomina la força dels estats, es mira el nostre repte polític des de la distància, o des de la fredor. I ara sabem com reaccionen la societat i la política catalana davant d’un objectiu tan gegantí i complex com és la independència de Catalunya.

En aquest context, la reflexió que convido a fer és la següent: quins són els punts clau que varen fer créixer el projecte durant cinc anys, fins a l’octubre del 2017, i quins són els que l’estan desinflant o fins i tot corcant des d’aleshores? Resulta obvi que cal recuperar i maximitzar els primers, i oblidar i minimitzar els segons.

En aquest sentit, vull recordar les tres característiques que van presidir el primer període del Procés: la mobilització ciutadana, la capacitat d’assolir acords transversals i un lideratge visible, tant a les institucions com a la societat organitzada.

En canvi, les pautes actuals que no ens permeten avançar o que fins i tot ens fan recular es podrien resumir en: prevalença d’interessos de partit, manca de sintonia i desconfiances entre actors independentistes, i bronca permanent acompanyada de manifesta incapacitat de posar-se d’acord.

Vull fer notar que recuperar els valors d’èxit i marginar els de fracàs només depèn de nosaltres. És a dir, que no hi ha excusa per no fer-ho. Certament, suren en l’ambient uns factors que fa una dècada no existien: la ferotge repressió i la guerra bruta de l’Estat, els efectes d’una pandèmia que ha paralitzat i atemorit el món, un nou conflicte bèl·lic a Europa i una inflació desbocada que amenaça i empobreix molta gent.

Tanmateix, fa 10 anys, patíem una crisi econòmica de cavall, l’atur estava pels núvols, l’euro estava amenaçat i en perill, i les polítiques d’austeritat que encongien els pressupostos i minvaven la capacitat de resposta dels poders públics eren la recepta obligada i imposada des de les autoritats europees. Si el Procés va poder enlairar-se enmig d’aquella tempesta perfecta, ara també ho hauria de poder fer en condicions ambientals no menys adverses.

Existeix, però, una diferència substancial entre l’embranzida inicial i l’estancament actual del Procés. Si aleshores l’empenta brollava de la societat i es canalitzava cap a les institucions, ara cal que des de dalt de la política es posin els remeis i es recuperi la confiança de la població. Si la política ha malmès i potinejat el Procés, li toca a la política cercar i trobar les solucions.

Si m’atreveixo a plantejar-ho en aquests termes és perquè resulta possible sortir de l’atzucac actual. No parlo de fer veure allò que no és: que la independència és a tocar. No parlo de miratges, ni d’il·lusions òptiques, ni de jocs de màgia, paraules buides o gesticulacions estèrils. Parlo de recuperar l’essència del moviment sobiranista: el país per sobre dels partits i de les agendes personals; estratègies compartides i capacitat d’arribar a acords entre diferents; voluntat real i humilitat per aprendre dels errors i determinació per defensar els encerts sense complexos.

L’alternativa la coneixem, no la podem ignorar: administrar una autonomia més petita, més controlada, més residual. ¿És el que volem? ¿És amb el que ens conformem? ¿És el que, de debò, mereixem? Si la resposta és que no, aleshores ens cal enlairar la mirada i lluitar per allò que realment necessitem.