Ara, o quan es pugui

Entre els quilòmetres 12 i 13 de la carretera que porta al poble de Montseny, emergeixen les parets d’una casa, vella i malmesa, però encara dreta. A la façana que mira a la carretera, una mà amb un cert talent decoratiu i una ment discursiva hi va dibuixar, ja fa temps, una estelada de colors molt vius, i va formular una de les preguntes més oportunes i assenyades que jo recordo sobre la independència de Catalunya: “Si no és ara, quan?”

Resulta clar que l’autor d’aquella pintada pretenia que la independència arribés en aquell moment precís. L’imponent interrogant que l’acompanyava a penes dissimulava la intenció d’expressar el desig d’una manera molt més contundent: o ara o mai. Una mena d’antecedent del més actual Ara és l’hora. Resulta igualment evident que la independència no es va aconseguir llavors, ni després d’una immensa i festiva manifestació de l’11 de setembre del 2012, ni amb la impressionant cadena de l’any 2013, ni l’endemà de la espectacular V d’aquest setembre, ni tampoc ara, molt a prop d’un 9 de novembre de rebaixes, ni hi ha traces que s’aconsegueixi en un futur més o menys immediat.

¿Vol dir això que Catalunya no serà mai sobirana? ¿Significa que tanta lluita social i ciutadana, tanta energia esmerçada, ha xocat i xocarà permanentment amb el mur infranquejable de la història, representat (com a metàfora) per un impertorbable i mediocre registrador de la propietat i per un noiet, soi-disant socialista, sortit d’un catàleg d’Armani?

De cap manera. Vull deixar clar que aquest desig, manifestat per molts catalans, encara que no per tots, no solament és possible i raonable, sinó que també és probable. I baso la meva esperança en els cinc arguments següents.

1. Les aspiracions sobiranistes de Catalunya no responen, com diuen molts intel·lectuals de signe espanyolista, a una visió periclitada de la història, pròpia dels nacionalismes del segle XIX, sinó a una visió de futur. La majoria dels experts en prospectiva asseguren que, per neutralitzar els efectes imparables de la globalització, impulsats per una economia sense fronteres i emparats per les comunicacions a la xarxa, caldrà fer compatibles l’existència de grans àrees de governança (la Unió Europea, els Estats Units, la Xina...) amb petites àrees de sobirania interdependent (al voltant de 10 milions d’habitants), més funcionals i eficients, que garanteixin la proximitat amb el ciutadà i una democràcia de qualitat.

Són els vells estats els que, a mitjà termini, estan condemnats a mort; ells i les seves fronteres ben delimitades, les Constitucions inviolables, les seves pàtries indissolubles i indivisibles, els passaports, les banderes al vent i els exèrcits de pandereta.

2. Però aquests estats condemnats a desaparèixer encara poden fer molt de mal. I alguns probablement en faran, perquè històricament presenten una certa pulsió suïcida. No només faran mal a Catalunya, sinó també a Euskadi, a Andalusia, a Extremadura... i a ells mateixos. L’única manera de sobreviure a aquestes estructures en descomposició consisteix a ser cada vegada més forts, i cercar complicitats més enllà de les retòriques nacionals vigents, amb la formació de superregions transfrontereres (ben vistes a Europa), que trenquin els vells lligams i les desgastades línies divisòries, i permetin entrar en el nou món de la segona meitat del segle XXI.

3. Ser fort vol dir ser rellevant. El camí de la màxima sobirania i autodeterminació passa, en món globalitzat del segle XXI, per la rellevància. La rellevància significa la capacitat d’excel·lir per sobre dels altres. Sostinc que de la rellevància en derivarà irremeiablement un alt grau de sobirania i, en conseqüència, d’independència i poder real.

4. Si acceptem aquest escenari com a punt de partida i la màxima sobirania possible (la independència) com a punt d’arribada, caldrà, en primer lloc, esbrinar en què s’és capaç d’excel·lir, començant per allò que correspon a qualsevol societat avançada: el màxim benestar per als ciutadans. Cal apostar per la democràcia de màxima qualitat, les llibertats individuals i col·lectives, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, l’eliminació de la pobresa, els drets a l’habitatge i al treball, l’accés universal a l’educació, a la sanitat i als serveis socials, les infraestructures, el foment de la cultura científica i humanística.

¿Per què no situem, en els propers anys, aquesta fita com el pròleg a la independència real?

5. Per a aconseguir aquest objectiu, cal potenciar els sectors en els quals, per condicions geogràfiques i per capacitats humanes, Catalunya és capaç de sobresortir. Moltes d’aquestes aspiracions estan interconnectades i ja tenen una base real o històrica: la competència emprenedora i industrial (comptem amb les escoles empresarials més destacades), la investigació científica i tecnològica punta (disposem d’unes universitats i d’uns centres d’alt nivell), la biomedicina, el desenvolupament d’una indústria alimentària avançada i dels seus derivats (per exemple: la cuina), la creació cultural i artística, les telecomunicacions, les indústries culturals potents, i naturalment el turisme de qualitat. La majoria forma part d’allò que ara s’entén com a sector quinari, el complex emergent en l’economia del segle XXI.

A tot això hi hem d’afegir la capacitat de convertir Barcelona en la capital de la Mediterrània i en el nus de comunicacions del sud d’Europa, amb l’Àfrica, Amèrica (especialment amb l’Amèrica Llatina) i l’Àsia.

Què us sembla si, una vegada superada aquesta etapa d’efervescència sentimental, dirigim les energies ciutadanes, tan majoritàries i tan evidenciades a les mobilitzacions dels últims anys, cap a aconseguir que Catalunya es converteixi en una potència de primer ordre, com pot ser-ho Suïssa o Suècia? Cadascun des de la seva activitat ciutadana, des del seu lloc de treball, des de la seva capacitat creativa, sense depressions (ningú no ha perdut cap batalla) ni victimismes. Cal fer-ho possible, ens deixin o no.

Aconseguir aquesta excel·lència i aquesta rellevància permetrà plantejar la pròxima lluita, a partir de l’enorme cabal d’experiència acumulada, des d’uns paràmetres de poder molt més sòlids que els exhibits fins ara.