Ara pot ser el moment d’Alemanya
Tres vegades en la història els cancellers de la República Federal d’Alemanya han pres decisions estratègiques que han obert la porta a un futur millor per a Europa. Avui no s’obre només una oportunitat per a un quart moment històric, sinó que també el necessitem amb urgència. Si el nou govern de coalició del país dirigit per Friedrich Merz sap aprofitar l’ocasió que li ofereix aquesta crisi, tant Alemanya com Europa tiraran endavant. Si no, a finals de la dècada del 2020 l’una i l’altra hauran retrocedit més i més de pressa del que gairebé tots nosaltres ens hauríem imaginat en els nostres pitjors malsons fins i tot fa unes setmanes.
Hi ha, però, una gran diferència entre aquests tres moments decisius i l’actual: el 1949, el 1969 i el 1989 la política de la República Federal estava totalment alineada amb la dels Estats Units. Aquesta vegada, en canvi, Alemanya ha de construir una Europa més forta, lliure i democràtica que faci costat a Ucraïna en contra de l’actual política dels Estats Units. El moment de la nit electoral que ens va deixar més estupefactes va ser quan Merz, atlantista de tota la vida, va afirmar que Europa “ha d’aconseguir independitzar-se dels EUA”. (Comparat amb el servilisme gairebé britànic mostrat l’endemà per Emmanuel Macron a la Casa Blanca, el futur canceller d’Alemanya sembla gairebé més gaullista que el president francès.)
El 1949 Konrad Adenauer, el gran canceller fundador de la República Federal, va optar per integrar sense fissures la meitat occidental del seu país, aleshores dividit, en el naixent Occident geopolític i transatlàntic i en una Europa més unida, una decisió que estava en sintonia amb l’orientació basada en la Guerra Freda, adoptada després del 1945 pels Estats Units i els principals socis europeus del nou estat, França i la Gran Bretanya. El 1969, l’ostpolitik, l’obertura a l’est del canceller Willy Brandt, concordava amb les polítiques de distensió seguides per Washington, París i Londres. La resolució presa pel canceller Helmut Kohl el 1989 d’incorporar la unificació alemanya a les fases posteriors de la unificació europea, com ara una moneda europea comuna, va ser ben acollida pels EUA i va obrir la porta a l’acceptació de la unitat alemanya per part dels francesos. En tots tres casos hi va haver grans reserves en algunes capitals occidentals –la més miop de les quals va ser l’oposició de Margaret Thatcher a la unificació alemanya–, però, al llarg del temps, les grans opcions estratègiques d’Alemanya s’han arrenglerat amb les d’un Occident geopolític liderat pels Estats Units.
Avui ja no. Mentre Trump sigui a la Casa Blanca, no hi haurà un Occident com a actor geopolític. Aquest dilluns, tercer aniversari de la invasió russa d’Ucraïna, vam presenciar el vergonyós espectacle d’uns EUA votant amb Rússia en contra d’una resolució de l’ONU promoguda per la UE i la Gran Bretanya en suport de Kíiv. Washington s’ha sumat ara a les grans i mitjanes potències transaccionals dels BRICS per atacar el que queda de l’ordre internacional liberal que ell mateix va construir. John Ikenberry, expert en relacions internacionals, va qualificar els EUA de leviatan liberal. Avui el leviatan liberal s’ha convertit en un elefant solitari i perillós.
Així doncs, l’Europa lliure que hem construït des del 1949 és ara objecte d’atacs des de dintre i des de fora, i tots dos tipus d’amenaces estan entrellaçades. Una Europa nacionalista, populista i antiliberal està guanyant terreny a tot arreu. La candidata d’Alternativa per a Alemanya (AfD) a la cancelleria, Alice Weidel, no s’equivoca des del seu punt de vista quan qualifica d’“èxit històric” el resultat electoral del seu partit: ha obtingut una cinquena part de tots els vots i és el clar guanyador de les eleccions a l’Alemanya de l’Est i el segon partit del nou Bundestag. L’escàndol és el suport de Washington. La diatriba del vicepresident nord-americà, J.D. Vance, a la Conferència de Seguretat de Múnic va ser un discurs demanant el vot per a AfD. Diumenge al vespre Merz va observar amb sarcasme que les ingerències de Washington en la nostra política democràtica “no són menys espectaculars que les de Moscou”.
Després de la unificació d’Alemanya el 1990, vam celebrar que s’hagués convertit en un país europeu normal. Ara, segons com, ho hem de lamentar. Perquè avui dia en un país europeu normal el centre liberal es troba davant de la seva última oportunitat. Si el centre liberal no fa els canvis necessaris per recuperar els votants que s’han passat als extrems populistes, Marine Le Pen es convertirà en presidenta francesa el 2027, AfD guanyarà les eleccions alemanyes el 2029 i el Partit Reformista de Nigel Farage superarà els conservadors al Regne Unit.
La bona notícia és que els principals partits democràtics liberals alemanys i europeus cada vegada tenen més clar què han de fer. Europa ha de salvar Ucraïna. Hem de crear ben aviat una defensa comuna europea molt més forta, que inclogui la Gran Bretanya. Tots nosaltres, però sobretot Alemanya, hem de recuperar el dinamisme econòmic sense revertir la transició verda, però abordant també les preocupacions per la desigualtat socioeconòmica i geogràfica que han acostat els votants als populistes. Hem de controlar la immigració irregular, però aconseguint alhora la integració d’un gran nombre d’immigrants, que és l’única manera de resoldre l’urgent repte demogràfic que tenim al davant.
Com ho hem de fer? Com ho podem pagar? Els obstacles dintre d’Alemanya són immensos. Un país famós pels seus motors d’automòbil és ara més conegut pels seus frens, com ara el “fre del deute” establert a la Constitució. Però també és cert que un canceller alemany té unes possibilitats immenses a l’hora de redirigir el país en una nova direcció si, com Adenauer, Brandt i Kohl, té la voluntat i l’habilitat necessàries per fer-ho.
Segons la tradició, les pròximes converses per formar la coalició de cristianodemòcrates i socialdemòcrates s’haurien de traduir en una sèrie d’acords que distribuirien entre els dos partits els talls d’un pastís gran i en creixement. Però ¿i si el pastís s’està encongint i cal retallar-ne dos nous grans trossos: més inversió en defensa i en les infraestructures del país, ara força abandonades? Salta a la vista que Alemanya ha de flexibilitzar com sigui aquest fre del deute, però si de debò ha de ser el moment d’un canvi estratègic –un autèntic Zeitenwende (canvi d’època)–, Merz haurà de seguir l’exemple dels seus dos grans predecessors cristianodemòcrates, Adenauer i Kohl, i fer un altre gran pas endavant cap a una Europa més forta. En matèria de seguretat, indústria de defensa, energia, transició verda i IA, Europa ha de créixer per fer-se valdre en aquest món de gegants amenaçadors. Les solucions no han de consistir sempre en la clàssica integració típica de Brussel·les, sinó que poden ser només a escala nacional.
El fre alemany més gran de tots és un estat d’ànim: una curiosa barreja d’estar massa tranquil i alhora ser massa poruc. Com a aficionat als substantius compostos alemanys, m’ha encantat la brillant descripció del politòleg alemany Karl-Rudolf Korte, que ha definit Alemanya com un Wolferwartungsland, un país que sempre està esperant que arribi el llop. Però ara els llops ja els tenim aquí: dos de ben grossos a la porta, Putin i Trump, i un de petit, AfD, que ja és dintre del galliner.
![Jan Böhmermann, humorista alemany: "Som molt bons inventant nazis"](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Per derrotar aquests llops els alemanys necessiten per damunt de tot una qualitat: valor. Han de seguir els consells del seu poeta nacional. Com va dir Goethe: “Si perds uns béns, has perdut una cosa! [...] Si perds l’honor, has perdut molt! [...] Si perds el valor, ho has perdut tot!”
