Ja som enmig de la campanya preelectoral (val a dir: quan deixem de ser-hi?) i oblidem temes eterns, secundaris per a molts, com el del plurilingüisme a Espanya.
Divendres passat (15 de març del 2024) un dels xerpes més fidels de Sánchez, José Manuel Albares, ministre espanyol d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, presentava un memoràndum demanant l’oficialitat del català, el gallec i el basc a les institucions europees. No n'esperàvem gaire ressò entre els altres vint-i-sis estats europeus... I així ha estat: en la reunió dels titulars d’Afers Generals de la UE de dilluns el tema es va tractar fugaçment, sense pena ni glòria.
Ha estat una novetat que en aquest memoràndum argumentat es valorés la diversitat lingüística com a tret clau de la “identidad nacional española”, que es recordés que les autoritats públiques espanyoles tenen el “deure” de protegir els drets lingüístics dels ciutadans espanyols, i que més de vint milions de persones parlen el català, el gallec i el basc. Caram! Vaig arribar a pensar que Sánchez i els seus s’havien afiliat a Òmnium Cultural o a la Plataforma per la Llengua! Però tot plegat és un miratge fruit de la carambola dels resultats electorals del juliol passat.
Fa trenta anys, juntament amb Albert Bastardas-Boada, vàrem publicar ¿Un Estado, una lengua? La organización política de la diversidad lingüística (Octaedro), un llibre no descatalogat perquè va pregar en el desert, però arriba a conclusions encara útils i aplicables. El volum plantejava com s’hauria de reconèixer pacíficament la diversitat lingüística de la població en estats democràtics. I tots sabem que la joia de la corona d’aquests estats democràtics “modèlics” són Suïssa, el Canadà, Finlàndia i Bèlgica.
Què podem aprendre de la política lingüística d’aquests estats? Molt, perquè la nostra història està plena d’intoleràncies i exclusions de tota mena. Plurilingüitzar Espanya va molt més enllà d’usar el català a la Carrera de San Jerónimo o en un discurs protocol·lari. Plurilingüitzar Espanya vol dir introduir el català en tota l’administració general de l’Estat, des del BOE fins a tota la paperassa que genera un estat modern. I sobretot vol dir canviar tota la mentalitat i la imatge de l’Estat (des dels cartells informatius de totes les ambaixades espanyoles arreu fins als cartells de qualsevol Copa d’Espanya, i fins a la propaganda de la Loteria Nacional, passant pels requisits lingüístics per al món laboral i per als aspirants a la naturalització i nacionalització.
L’exemple canadenc dona pistes de com s’hauria de posar fil a l’agulla en aquest deure pendent de plurilingüitzar els òrgans centrals de l’Estat. El 1963 s’encarregà a la Comissió Reial Canadenca sobre Bilingüisme i Biculturalisme de donar recomanacions per millorar l’ús de les dues llengües de l’immens país a partir d’un principi d’equal partnership. Si la seva tasca, que durà set anys, va revelar com n’era de complex partir d’objectius teòrics simples per a arribar a l’aplicació pràctica, encara ho seria més en la política espanyola, minada per mils de prejudicis i animadversions, heretats d’una història no gaire exemplar.
En definitiva, veurem si aquest insospitat interès pel plurilingüisme de l’actual executiu de Sánchez és una flor d’estiu o bé és un objectiu seriós, que permetria als ciutadans no-castellanoparlants ser reconeguts en pla d’igualtat i sentir-se més a gust.
Per acabar, recordem les tres grans opcions davant l’organització lingüística espanyola. La primera opció, com inspira la FAES aznariana, consisteix a imposar el castellà com a lengua común, com deia una resolució del ministeri de Justícia (El País, 17 d’agost del 1988): “Ningún atisbo de discriminación puede existir por el hecho de imponer a un español el uso del castellano”. La segona opció, diguem-ne federalitzant, vindria a dir que “también el Estado, si quiere ser el Estado de todos, tendría que pensar que un ciudadano de Cataluña no tiene por qué hacer la comedia de dirigirse al Estado en una lengua que no es la suya; mientras sea así, el Estado nos parecerá siempre un estado extranjero” (Cirici Pellicer 1983). La darrera opció simplement es desinteressaria del tema perquè s’imaginaria (il·lusament?) que en una Catalunya independent no ens afectaria el nou veí que seria Espanya.
