Ara el moro ets tu

EN UNA DE LES SEUES cartes del dissabte Albert Om parlava del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut . No conec el treball que s'ha escrit sobre l'home que durant anys fou l'alcalde de Sabadell, però sí la seua honestedat, que em comentaven amics catalans.

Ara que és tan fàcil i demagog dir sense embuts que tots els polítics són iguals, jo també en conec d'honestos. Alguns encara estan en la política i d'altres ja no, com Miguel Mazón, socialista que va exercir de secretari general d'Hisenda en temps de la presidència de Joan Lerma.

Jo passava sovint a saludar-lo, ja que, al marge de l'amistat que ens uneix, tots dos som del Barça. Mazón, d'ascendència aragonesa, parla valencià. Un detall que ja diu alguna cosa del tarannà de la persona. Recorde d'una visita, per l'època de Nadal, que tenia al seu despatx, en un racó, unes caixes de vi i alguns paquets que li enviaven empresaris.

-Home -li vaig dir-, ves per on m'emportaré una botelleta.

-No, no... -exclamà-. Tot el que em regalen ho envie a la Casa de la Caritat.

-¿Vols dir? No considere un suborn unes botelles de vi.

-Tant és. Ho done i em fan un rebut.

Segur que té els rebuts guardats en un calaix. Era i és una persona estricta. Quan el PSOE va perdre les eleccions va passar al Consell d'Administració de la Ràdio Televisió Valenciana. Cada setmana escrivia un article, al Levante-EMV , carregant contra la política audiovisual del Partit Popular. Implacable, Miguel Mazón.

Després abandonà el càrrec i es dedicà al seu ofici, professor d'ensenyament secundari. Fa uns mesos me'l vaig trobar en una dels milers de manifestacions que tenen lloc a València. Em va dir que les retallades salarials gairebé li costaven cinc-cents euros al mes. Amb total seguretat podria haver continuat com a diputat a Madrid o al Parlament valencià, però no és dels que preguen càrrecs pels (bons) serveis prestats.

En conec un bon grapat, com ara Jaume Avellà, exdirector general de Relacions Institucionals, que s'estimà més tornar a la seua plaça de funcionari, guanyant molt menys, però incapaç, com Mazón, d'aguantar mamons i mamonades. Aquestes actituds haurien de ser normals, però l'actualitat els converteix en exemples.

A BRUSSEL·LES no li agrada, però Suïssa es planteja restringir l'accés laboral d'europeus. Quan diuen europeus es refereixen, sobretot, a espanyols i portuguesos. Durant anys m'he fet un fart de sentir treballadors valencians queixant-se de la presència de "moros" a l'estat espanyol. No recordaven que a la dècada dels seixanta i setanta Alemanya i França van acollir milers de valencians que no podien guanyar-se la vida ací. I la vida, ja ho veus, de vegades és circular.

De nou, moltíssims ciutadans hauran d'emigrar perquè el seu país polítics i banquers (l'ordre és arbitrari) i altres espècies l'han dut a la ruïna. Però, probablement, no podran treballar a Suïssa. De manera que el mateix que es queixava de la presència de "moros" ara acusarà de racistes els suïssos.

ELS XOTOS ENS TIRAVEN a la cara als culers que ens lamentàvem massa dels favors arbitrals al Madrid. Això ocorria al segle passat. Ara que en els darrers deu anys els han atracat diverses vegades al Bernabéu, han caigut en el compte que el Madrid és més que un club. Les coses han canviat molt. Quan juga el Barça contra el Madrid, des de casa sente els crits celebrant els gols del Barça. La bona marxa de l'equip ha propiciat la suma de més culers, però també hi ha ajudat l'adhesió de xotos emprenyats (i el suport incondicional de Mourinho i Cristiano Ronaldo). Al camp del Llevant, tanmateix, rebem el Barça com un equip senyor, que juga al futbol i els seus cracs són gent normal. Perquè els granotes també ho som, de normals (fins i tot el nostre crac, el defensa Ballesteros, trenta-set anys, un Puyol que al minut noranta li va guanyar una cursa al Cristiano).