Ara o mai: el repte de les societats inclusives

Els esdeveniments succeïts a Barcelona aquest agost han posat sobre la taula una qüestió que s’arrossegava des de fa temps, però en la qual la societat en general no ha parat prou atenció: la inclusió de joves procedents de la diversitat.

Que tenim joves catalans amb origen plural i divers és una realitat, però que no s’ha treballat prou amb aquests joves és igual de cert. La qüestió de la inclusió s’ha enfocat d’una manera inconnexa amb diferents actors. El fet de la diversitat i la inclusió de col·lectius específics no pot recaure únicament en entitats socials, que no poden satisfer les necessitats de tot un col·lectiu; s’ha de procurar unir voluntats i esforços per tal que les diferents accions siguin realment efectives i, sobretot, s’han de crear polítiques concretes d’actuació a nivell general que impliquin les diferents administracions de nivell local arreu del territori i que permetin arribar a aquells llocs on és necessari un treball més profund amb els joves d’origen divers.

D’altra banda, s’ha de reconsiderar també què s’entén per integració, ja que és reiteratiu l’ús que moltes vegades es dona a aquest concepte des d’una perspectiva lligada a la població nouvinguda, una situació que no és la que ens ocupa amb joves que viuen des de fa anys a Catalunya o que fins i tot han nascut aquí. Si la integració s’apropa més al camí de l’assimilació que al de la multiculturalitat, ens equivocarem. Per molt que vulguem mantenir la puresa de les nostres tradicions, aquestes tradicions es transformaran o s’afegiran a les ja existents, ja que ens trobem davant d’un procés que formarà la nova cultura catalana, és a dir, provocarà l’enriquiment de la societat a nivell cultural.

També hem de començar a reconèixer d’una manera efectiva no únicament l’existència de diverses cultures, sinó, i no menys important, una expressió que de vegades acompanya aquestes cultures com és el fet religiós. Es tracta d’un element d’importància transcendental, ja que, en certs col·lectius, com és el cas, constitueix un element molt particular. Aquest fet religiós serveix d’eina per formar identitats pròpies entre els joves; per tant, no podem ignorar-ho i pretendre que quedi reduït únicament a l’àmbit privat, ja que la religió, la fe i les creences personals suposen un element clau en la construcció d’identitats, i no és una excepció en el cas de la construcció de la identitat del jove musulmà. Aquesta exteriorització del fet religiós no implica un canvi en l’estructura i el caràcter aconfessional de l’estat, però sí que és necessària una normalització. Hem de ser conscients que si no hi donem la importància necessària ens trobarem amb ciutadans que no poden veure satisfet un dret bàsic com és poder gaudir en condicions de la seva experiència en la fe. En aquest sentit, la direcció general d’Afers Religiosos (DGAR) té un paper clau a l’hora de dur a terme, juntament amb el teixit associatiu i religiós, i sobretot amb moviments juvenils que representen una nova realitat, accions per treballar aquesta qüestió.

És evident que tots volem conviure sense pors i sense desconfiança, però hem de començar a conèixer-nos, hem de construir una societat inclusiva orientada a la multiculturalitat. Una multiculturalitat que no impliqui una renúncia a la identitat cultural pròpia per fer necessària una correcta inclusió, o una aprovació general. I no ens equivoquem: la cultura pròpia dels nous joves no és d’aquí o d’allà, és d’aquí i d’allà. És particular.

Si volem construir una societat inclusiva i fer de Catalunya un país plural, hem de començar a ser conscients que tenim una necessitat, i que és evident que hem comès errors, tots, comunitat musulmana inclosa. És el moment de centrar-nos en la societat del present per construir la societat del demà, hem de mirar-nos a la cara i ser conscients que formem un poble comú i divers, sembrar l’odi només ens portarà més odi, que derivarà en un bucle constant que es retroalimentarà per totes les bandes. El repte davant del qual ens trobem és no repetir aquests errors i afrontar-los sense girar-los l’esquena, així com tampoc obviar-los. Aquest és el repte que tenim si volem una societat inclusiva. És ara o mai.