Ara és l’hora... dels ‘sorayos’

Aaquestes altures de la pel·lícula els seguidors habituals de les seccions de política dels mitjans deuen haver sentit i llegit més d’una vegada l’adjectiu qualificatiu sorayos emprat per definir alguns dels responsables polítics amb més quota de poder del govern del Partit Popular. S’anomena sorayos al conjunt de persones d’entre 40 i 45 anys que han anat creixent políticament (i també en poder via càrrecs BOE) sota l’ombra de l’actual vicepresidenta del govern espanyol.

Simplificant, els dividiria en tres grups. El primer, els empollones, format per alts funcionaris de l’Estat com per exemple tècnics comercials (els germans Álvaro i Alberto Nadal, coneguts com els genoveses ), diplomàtics (Teresa Lizaranzu) i advocats de l’Estat (com Jaime Pérez Renovales, Leopoldo González-Echenique, recentment dimitit, i la mateixa Soraya Sáenz de Santamaría), en aquest últim cas tots de la mateixa promoció del 1996, coneguda per motius evidents com La Gloriosa. El segon, els de pedigrí, format per persones de la mateixa generació que gaudeixen d’un passat familiar (en alguns casos franquista) de cert nivell, com per exemple Alfonso Alonso i Jorge Moragas. I el tercer, que anomenaria els acollits, és a dir, tots aquells que generacionalment són més grans i que ja tenien una carrera política consolidada, però que pel seu perfil funcionarial i sobretot per la seva estratègia d’aixoplugar-se sota la nova família amb poder dins del PP s’han acostat a la vicepresidenta. El nou ministre de Justícia, Rafael Catalá (administrador civil de l’Estat), Cristóbal Montoro (catedràtic d’hisenda pública) i Fátima Báñez en formarien part. El 75% dels sorayos el configuren alts funcionaris de l’Estat.

Tot alt funcionari de l’Estat té per si mateix un prestigi contrastat pel fet d’haver assolit la seva posició. Cal fer referència molt especialment a la figura dels advocats de l’Estat (uns 700 a tot l’Estat i uns 20-25 al govern Rajoy), un cos d’elit que actualment lidera l’esdevenidor d’Espanya i de la nostra nació, Catalunya. He tingut l’oportunitat de treballar com a advocat amb advocats de l’Estat i certament són persones brillants en l’exercici de la professió, tants pels coneixements com per la manera d’interpretar l’aplicació de les normes. És l’oposició més forta (uns 500 temes), amb diferència, de tot l’estat espanyol. Dit això, no cal fiar-se tampoc de les aparences, perquè tot procediment d’oposició té un component subjectiu considerable, i una gran part d’aquest cos està format també per persones amb un llinatge (espanyol) molt concret, del qual el govern actual n’atresora uns quants. Un cop assolida l’oposició (amb un sou de sortida d’uns 80.000 euros), una part d’aquestes persones es dediquen a anar saltant de BOE en BOE en diferents càrrecs polítics (amb sous que oscil·len entre els 80.000 i els 100.000 euros). Són molt cartesians i molt apreciats per a l’exercici de l’activitat privada, ja que coneixen l’origen de les normes, el seu sentit i la millor interpretació d’una norma per defensar els interessos d’un particular davant d’un jutge, però és evident que aquest tecnicisme no justifica que estiguin a càrrec de solucionar els conflictes polítics d’un país. Aquí hi ha l’arrel de tot el problema del procés català, és la paret (de jurisprudència) contra la qual xoquem des del 2012. Només cal que us llegiu el recurs d’inconstitucionalitat (94 planes) contra la llei de consultes catalana interposat per la subdirecció general de Constitucional i Drets Humans, liderada per l’advocada de l’Estat Marta Silva de Lapuerta (integrant de la promoció de La Gloriosa i filla d’un ministre franquista, aquesta persona il·lustra molt bé el que he explicat abans), en què tan sols es parla de “ vulneración de competencias ”, de “ competencias exclusivas del Estado ”, de “ omisión de autorización del Estado ”. Les excompanyes de colzes es rifen l’esdevenidor de Catalunya: Soraya interposa i Marta Silva redacta el recurs, i tot queda a casa, senyors. En aquest magic circle d’intel·ligència cartesiana no té cap espai la intel·ligència emocional, és a dir, les habilitats (psicològiques, no jurídiques, per entendre els altres) que predicava als anys 90 Daniel Goleman.

La presència dels sorayos no és casual. Saben com funciona França, l’estat més centralitzat d’Europa, i com els responsables de l’École Nationale d’Administration són els que lideren els país des de fa 70 anys. La millor frontissa enfront de l’esgotament de l’estat autonòmic és un cos funcionarial que redacta les lleis i que controla la jurisprudència. Els recomanaria llegir el que deia Paul Arden al seu llibre How good you want to be : “Tenir raó és erroni, perquè qui té raó [jurisprudència] parteix del passat, de situacions antigues que probablement difereixen de les actuals”. Així entendrien que la història els està passant la mà per la cara i encara no se n’han adonat.