Corre per la xarxa un vídeo de La Voz del Becario, sota el títol “Cunyats de tot el món reben les últimes instruccions per rebentar la nit de Nadal”. Ja saben de què parlo: “Porta el ganivet, que el pernil no es talla així”.
El cunyat no ocupa un lloc preeminent en el grau de parentiu, no té la importància del sogre ni, per descomptat, ostenta la càrrega indissoluble del vincle amb els germans, ni arriba a l’afinitat impagable dels cosins, però és de les poques persones que entra fins a la cuina, literalment. Te’l pots trobar obrint-te la nevera ("No tens cerveses més fredes?"), seient al teu sofà i remenant-te la tele ("No has vist aquesta sèrie que fan a Amazon Prime?"), fotent-se el teu whisky ("A mi m’agrada que tingui menys fusta, però aquest que tens es deixa beure") o ocupant-te el lavabo ("A l’entrar he hagut de ventilar una mica...").
El tòpic del cunyat diu que és capaç d’explicar a un informàtic com es programa un ordinador, sap qui va matar Kennedy i Carrero, tot ho compra més bé de preu que tu (abans anava a la nau d’un polígon directe de fàbrica, ara a una web de gangues) i aixeca les celles millor que ningú per expressar la sorpresa-decepció que li causa que no estiguis d’acord que l’autèntic geni dels Beatles era George Harrison. Esclar que també n’hi ha de callats, que venen, observen, dinen, brinden educadament, no es mullen amb cap polèmica i se’n van d’hora, que l'endemà tenen feina.
Si l’infern són els altres, el cunyat som nosaltres, les nostres manies, els nostres acudits de sempre, les nostres dèries favorites. De les cunyades, si de cas, ja en parlarem un altre Nadal, que aquest any esperem molta família a dinar a casa.
