Ara sí que interessa Escòcia

Al nacionalisme espanyol ara li interessen les comparacions i els paral·lelismes entre el conflicte de Catalunya i Espanya i el del Regne Unit i Escòcia, perquè el Tribunal Suprem del Regne Unit ha rebutjat la celebració d'un segon referèndum d'independència a Escòcia. És curiós, perquè les mateixes veus de la mateixa corda espanyolista (constitucionalista, diuen ells), tant des dels partits com des dels mitjans de comunicació, havien rebutjat una i mil vegades tota comparació amb Catalunya. “Són realitats molt diferents, no tenen res a veure”, se solia repetir. Sovint, a algú se li escapava un exabrupte contra David Cameron, l'aleshores primer ministre britànic (torie, per més senyes) per haver “permès” la celebració del primer referèndum, que es va saldar amb una victòria del no a la independència per un marge clar però no tan concloent com hauria volgut l'unionisme, del 45% a 55%. Aprofitant aquesta falta de contundència, l'independentisme escocès es va posar a fer feina per aconseguir un segon referèndum. De moment, per dir-ho a la valenciana, a la primera cullerà, una mosca: la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, estava convençuda que el Tribunal Suprem li donaria la raó en la pretensió de celebrar el nou referèndum, però no tan sols no ha estat així, sinó que s'hi ha pronunciat en contra per una contundent (aquesta sí) unanimitat dels magistrats. El veredicte del Suprem afirma que un referèndum d'aquesta naturalesa només es pot celebrar amb el vistiplau de Westminster, un vistiplau que ara com ara està molt lluny de ser possible: el flamant primer ministre britànic, Rishi Sunak, ja s'ha pronunciat repetidament en contra del referèndum, com també ho havien fet abans els seus predecessors, la fugaç Liz Truss i el calamitós Boris Johnson. Val a dir que el referèndum en què pensa Sturgeon, i sobre el qual havia consultat el parer del Suprem, era merament consultiu: es tractaria només de conèixer l'opinió de la ciutadania escocesa sobre la possibilitat d'independitzar-se, no de dur a terme aquesta independència de forma efectiva. Però ni així.

Quan eren els independentistes catalans els que invocaven l'exemple del Regne Unit i Escòcia no ho feien certament pel resultat (ja hem dit que els independentistes havien perdut), sinó per l'esperit democràtic i —disculpin— dialogant que havien mostrat les dues parts, en particular el govern de Londres. L'unionisme no es va dedicar a criminalitzar, perseguir i reprimir l'independentisme, sinó que va mirar de convèncer els escocesos que era millor quedar-se que marxar, i ho va fer amb arguments i promeses. Ara es tanquen a la celebració d'un nou referèndum per decisió judicial, cosa que ja recorda més la manera de fer del nacionalisme espanyol. Dels independentistes catalans fa de mal saber què en pensen, just el dia que han obtingut una victòria judicial (l'absolució de Roger Torrent i la mesa del Parlament per part del TSJC), però això només els serveix per alimentar la brega entre Junts i ERC.