Ara toca la indústria europea

Avui, moltes de les indústries europees amb prou feines sobreviuen. Però la direcció de la Unió Europea, en comptes de prendre les decisions difícils que es necessiten per revertir la decadència industrial del bloc, sovint s'ha acontentat amb mantenir l'statu quo. Fins i tot hi ha líders populistes que s'oposen obertament a qualsevol pla de modernitzar la base industrial d'Europa (i, al fer-ho, enganyen l'opinió pública).

En els últims anys, el sector manufacturer europeu ha fet front a una sèrie de desafiaments inèdits. La pandèmia i la guerra a Ucraïna van posar al descobert la dependència europea de la importació de béns crítics, i van assotar la producció industrial, a l'interrompre cadenes de subministrament i generar una crisi energètica i del cost de la vida.

Un altre factor que debilita el dinamisme i la resiliència del sector manufacturer de la UE és una visió a curt termini de les empreses, que es reflecteix en el fet que prefereixin distribuir dividends i recomprar accions a reinvertir guanys. I aquests problemes s'agreugen per la presència de la crisi màxima (el canvi climàtic), que genera costos financers i humans cada vegada més grans.

L'impacte sobre la indústria europea ja és visible. El 2022, el dèficit comercial de la UE va assolir la xifra sorprenent de 432.000 milions d'euros, impulsat per un augment de la despesa en importacions d'energia i pèrdues de producció derivades de la crisi energètica. El febrer del 2024, la producció industrial va registrar una caiguda interanual del 6,4% a la zona euro i del 5,4% a la UE.

Si la UE no reverteix aquest declivi, els europeus s'exposen a acabar privats de les indústries que durant dècades han proveït feines de qualitat a incomptables treballadors. I no se sap del cert com es podria omplir aquest buit.

Les altres grans potències econòmiques ja estan compromeses amb la modernització industrial. Dues dècades de ferma estratègia industrial han procurat a la Xina una posició dominant a la majoria de les cadenes de subministrament de la tecnologia neta. I fa poc els Estats Units van respondre amb una política industrial pròpia, la llei de xips i ciència i la llei de reducció de la inflació. Perquè les indústries europees mantinguin la seva competitivitat en aquest entorn (i perquè Europa assoleixi el seu objectiu d'autonomia estratègica), la UE haurà de seguir l'exemple.

La bona notícia és que ja tenim un full de ruta per a una modernització industrial sostenible: el Pacte Verd Europeu, un conjunt ampli de polítiques orientat a transformar la UE en una economia moderna, competitiva i eficient en l'ús dels recursos. Malauradament, les propostes del Pacte no són senzilles i estem molt lluny de convertir-les en realitat. Per fer-ho, les autoritats europees hauran d'alliberar en poc temps nivells d'inversió inèdits, assegurant-se que les indústries i els treballadors de tots els estats membres hi estiguin inclosos.

Les necessitats d'inversió del Pacte Verd són considerables. Es preveu que des del 2030 el consum d'electricitat creixerà al voltant d'un 60%, de manera que la Comissió Europea calcula que només la modernització de la xarxa elèctrica demana invertir 584.000 milions d'euros durant aquesta dècada. Per això cal una estratègia integral d'inversió per a tota la UE, que sostingui la indústria pesant ja instal·lada i alhora incentivi innovacions a l'àrea de la tecnologia neta.

Durant gairebé vint anys la UE ha preferit el comerç d'emissions en lloc de crear incentius positius per a la descarbonització. És veritat que el règim de comerç de drets d'emissió de la UE (que a la pràctica institueix un preu al carboni) ha ajudat a limitar la contaminació derivada de la generació d'electricitat. Però també ha exposat la competitivitat de la indústria europea a una pressió més gran.

En un intent d'alleujar aquesta pressió, Europa ha apel·lat a impostos al carboni a la seva frontera i regulacions sobre subsidis estrangers; però són mesures parcials. Els dirigents de la UE han de fer molt més i dissenyar una estratègia industrial més àmplia que doni resposta a les mancances d'inversió i mitigui els riscos associats amb la producció de béns neutres en carboni (més costosos) en un mercat internacional feroçment competitiu.

Per desgràcia, la nova normativa fiscal de la UE (acordada al febrer pel Consell i el Parlament Europeu) reduirà la capacitat del bloc per invertir en tecnologia verda i en modernització industrial, i aprofundirà les disparitats entre els estats membres. Segons una investigació de la Confederació Europea de Sindicats, amb les noves normes fiscals de la UE, només tres països (Dinamarca, Irlanda i Suècia) podran satisfer les necessitats d'inversió en programes socials i de descarbonització. Per cobrir el que falta a la resta de la UE, es necessitaran entre 300.000 i 420.000 milions d'euros addicionals a l'any. Sense aquest finançament, el mercat intern de la UE es pot fragmentar, i això acceleraria la desindustrialització.

A més, per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació i protegir el medi ambient (elements essencials per generar confiança pública), cal donar suport a les comunitats de treballadors, mitjançant l'aplicació d'estrictes criteris socials a tots els mecanismes de finançament i de compra públiques i a les iniciatives referides a mercats pilot. En temps excepcionals calen solucions innovadores, no insistir amb polítiques que ja van fracassar. Idees com l'austeritat, la flexibilització laboral i les privatitzacions només agreujaran els problemes que enfrontem.

Així mateix, per donar resposta a l'estratègia industrial dels seus competidors, Europa no necessita populisme miop, sinó una estratègia industrial holística que tingui en compte totes les dimensions dels reptes que tenim al davant. Per exemple, un èmfasi unidimensional en l'aplicació de criteris ambientals estrictes suposa el risc de produir béns verds inaccessibles i estancar així el progrés en vehicles elèctrics i altres indústries crítiques.

Les decisions que prenguem en els pròxims anys determinaran el futur a llarg termini de la indústria europea (component essencial del teixit social de la UE). Per això, el pròxim Parlament Europeu ha de prioritzar la implementació d'un Pacte Verd Europeu renovat, complementat amb iniciatives dirigides a enfortir la indústria i atreure un ampli suport de la població.

Copyright Project Syndicate