Durant la campanya presidencial, els periodistes que volien avaluar l’impacte electoral de la guerra d’Israel a la Franja de Gaza acostumaven a fixar-se en els votants àrabs i musulmans, sobretot a Michigan. És comprensible. A Dearborn (Michigan), una ciutat amb una forta presència de ciutadans d’origen àrab que el 2020 es va decantar a favor de Joe Biden, els resultats demostren que Donald Trump ha derrotat Kamala Harris per sis punts.
Però si enfoquem les repercussions polítiques de la guerra de Gaza només des de l’òptica de la identitat, perdrem de vista una cosa fonamental. Aquest últim any, l’extermini de palestins perpetrat per Israel –finançat pels contribuents nord-americans i retransmès en directe per les xarxes socials– ha desencadenat una de les onades més fortes d’activisme progressista en una generació. Molts dels nord-americans que s’han mobilitzat contra la complicitat del seu govern en la destrucció de Gaza no tenen cap relació personal amb Palestina ni amb Israel. Com molts dels seus compatriotes que van protestar contra l’apartheid sud-africà o la guerra del Vietnam, la seva motivació no és ètnica ni religiosa. És moral.
La indignació ha sigut especialment intensa entre els ciutadans negres i els joves. Aquesta primavera es van organitzar acampades en més de cent campus universitaris per expressar la solidaritat amb el poble palestí. Al febrer, el Consell de Bisbes de l’Església Episcopal Metodista Africana, una de les congregacions negres més destacades del país, va qualificar la guerra de Gaza de "genocidi massiu" i va exigir que l’administració Biden-Harris deixés de finançar-la. Al juny, la NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color) va instar també a posar fi a les remeses d’armes. Segons un sondeig fet per CBS News al juny, la majoria de votants de més de 65 anys estaven a favor de la venda d’armament a Israel, però tres de cada quatre menors de 30 anys hi estaven en contra. I mentre que només el 56% dels votants blancs estaven a favor d’interrompre aquestes vendes, entre els votants negres aquest percentatge pujava al 75%.
Sens dubte molts votants joves i negres estaven descontents amb l’economia. Alguns d’ells potser es van sentir atrets pel missatge de Trump sobre la immigració. I d’altres potser eren reticents a votar una dona. Però aquestes dinàmiques més generals no expliquen del tot els decebedors resultats de Kamala Harris. I això ens torna a portar al suport de Harris a la guerra d’Israel a Gaza.
Tot i les proves aclaparadores que els electors més fidels del Partit Demòcrata volien posar fi a la venda d’armes a Israel, l’administració Biden els en va continuar enviant, fins i tot després que el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ampliés la guerra al Líban. I Harris no solament no va trencar amb la política de Biden, sinó que va fer tots els possibles perquè els votants interessats pels drets dels palestins tinguessin la sensació que feien nosa. Quan uns activistes contraris a aquesta guerra van interrompre un discurs seu a l’agost, els va etzibar: “Si voleu que guanyi Donald Trump, digueu-ho d’una vegada”. A la Convenció Nacional Demòcrata, els organitzadors de la campanya van rebutjar la petició de deixar parlar un nord-americà d’origen palestí a l’escenari principal. I pocs dies abans de les eleccions el substitut de Harris, Bill Clinton, va dir a una multitud de Michigan que Hamàs havia “obligat Israel a matar civils palestins perquè els feia servir d’escuts humans”.
Tot plegat va donar a Trump una oportunitat. Segons The Times, els organitzadors de la seva campanya van descobrir que els votants indecisos dels swing states (estats frontissa) eren aproximadament sis vegades més propensos que els altres a estar motivats per la guerra de Gaza. Trump se’ls va voler guanyar. Es va comprometre a ajudar “el Pròxim Orient a recuperar una pau autèntica” i va arremetre contra l’exmembre de la Cambra de Representants Liz Cheney, una republicana amb qui Kamala Harris va decidir fer campanya, titllant-la de “falcó radical”. Com Richard Nixon, que el 1968 va apel·lar als votants antibel·licistes prometent-los “un final honorable a la guerra del Vietnam”, Trump es va presentar –amb gran hipocresia– com el candidat de la pau.
Aquest és exactament l’escenari que, des de fa mesos, temien els comentaristes pròxims al moviment en defensa dels drets dels palestins. A l’agost, l’analista nord-americà d’origen palestí Yousef Munayyer ja ho va advertir: “Si Harris no pren mesures per trencar amb la política de Biden a Israel, el mateix problema que va contribuir a enfonsar un Joe Biden ja vulnerable davant de les seves bases podria interposar greus obstacles en el seu camí cap a la victòria".
Però els fervents defensors dels drets dels palestins rarament ocupen càrrecs influents a les campanyes dels demòcrates. Durant dècades els polítics i representants del partit han tractat com un tabú la lluita per la llibertat dels palestins. S’han acostumat tant a eliminar-la del seu compromís explícit amb els drets humans que, fins i tot enmig del que destacats estudiosos qualifiquen de genocidi, Harris va pensar que era més prudent fer campanya amb Cheney que, per exemple, amb la membre de la Cambra de Representants Rashida Tlaib. Tot i les proves aclaparadores en aquest sentit, la seva campanya no va ser capaç de veure que l’excepció palestina ja no funciona entre els votants progressistes.
Només hi ha un camí per tirar endavant. Per bé que caldrà una aferrissada baralla dintre del partit, els demòcrates –que afirmen respectar la igualtat humana i el dret internacional– han de començar a realinear la seva política sobre Israel i Palestina d’acord amb aquests principis més amplis. En aquesta nova era, en què el suport a la llibertat dels palestins s’ha convertit en un element fonamental del que vol dir ser progressista, l’excepció palestina no és només immoral. Políticament és desastrosa.
Durant molt de temps els palestins de Gaza i altres llocs han pagat amb la seva vida aquesta excepció. Ara els nord-americans també la paguem. Ens pot costar la llibertat.
Copyright The New York Times
