I ara, el Frexit?
Després d’un silenci mediàtic autoimposat, i tan bon punt es va anunciar el resultat de la votació dels britànics, el 24 de juny Marine Le Pen va tornar amb força i amb un somriure d’orella a orella. Perquè es veiés a tot arreu, va utilitzar Twitter per reclamar un referèndum francès sobre la Unió Europea. En la tensa situació que es viu actualment dins i fora del país, quan només falten deu mesos per a les eleccions a la presidència, el partit de Le Pen, que va obtenir un 28% dels vots en els comicis regionals del desembre passat, no hauria pogut ni somiar un regal del cel com aquest.
Però no sembla que França comparteixi el somni del Frexit de Le Pen. Una enquesta de TNS Sofres feta just després de la votació del Regne Unit i publicada el 29 de juny va indicar que menys de la meitat de l’electorat, un 45%, estaria a favor de celebrar un referèndum així. Si s’hagués celebrat, un 45% dels votants francesos haurien triat quedar-se a la UE i un 33% haurien preferit marxar-ne. Al cap de tres dies, després de pensar-hi més fredament, un 55% dels votants francesos van rebutjar la idea d’un referèndum, segons un sondeig de CSA, i el sector favorable a quedar-se a la UE havia crescut fins al 61%.
Aquestes xifres, evidentment, podrien canviar, i Le Pen intentarà treure el màxim partit de la decisió dels britànics. Però si el procés de sortida del Regne Unit es complica, també se li podria girar en contra. I és que, com que França ha tingut un paper primordial en la creació de la Unió Europea, la decisió del Regne Unit es podria veure com una amenaça existencial per a la idea d’Europa i, per tant, per a la identitat francesa. Tant des de la dreta com des de l’esquerra, els líders francesos de la postguerra sempre han pressionat a favor del creixement d’Europa. Europa, des del punt de vista francès, no és només un ideal: és un instrument de poder dins l’escena mundial. Des que França es va convertir en una gran potència, al segle XIII, ha tingut l’ambició de continuar-ho sent. Després de la Segona Guerra Mundial, França va considerar que Europa era el camí per recuperar el poder. El general Charles de Gaulle va convertir França en membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU i en una potència nuclear, però la construcció europea va comportar dos avantatges més: la mida -important en un món bipolar- i un control sobre l’altra gran potència europea, Alemanya.
A principis del 1950, dos francesos, Robert Schuman i Jean Monnet, havien promogut la idea d’una entitat europea construïda sobre la base d’uns interessos industrials comuns i la inclusió d’una Alemanya renascuda. El fiasco de Suez del 1956 va fer que França i el Regne Unit agafessin dolorosament consciència de la seva debilitat militar. Mentre que aleshores Londres va considerar més encertat buscar una cooperació més estreta amb el seu aliat americà, De Gaulle va optar per una altra via, l’europea. Per assolir el que en va dir una “Europa europea” va procedir a institucionalitzar una forta relació franco-alemanya com a nucli d’aquest nou sistema continental. El Regne Unit en va quedar al marge i no va poder entrar en el que llavors era el Mercat Comú fins que De Gaulle va desaparèixer de l’escena.
Pas a pas, Europa va anar agafant forma i va anar atraient cada vegada més estats membres. I a cada pas, el tàndem franco-alemany, el famós motor d’Europa, actuava entre bastidors.
Però la identitat essencial d’Europa tenia tres pilars: França, Alemanya i el Regne Unit. Per a França, el Regne Unit exercia un altre paper: el de soci privilegiat en la seva visió estratègica del món. S’ha parlat molt sobre la funció de Londres com a aliat de Berlín en la seva visió econòmica del mercat lliure de la Unió Europea. Però, per a París, tenir Londres com a potència diplomàtica i militar dins la Unió Europea també era important. A diferència d’Alemanya, França i el Regne Unit no defugen la idea d’acomplir una missió al món, si cal amb intervenció militar.
Amb el Brexit, un d’aquests tres pilars ha desaparegut. Al capdavant del 27 membres que queden a la UE, França afrontarà un incòmode cara a cara amb Alemanya en un moment en què el desequilibri econòmic entre els dos països situa París en una dramàtica posició de desavantatge.
¿Com evolucionarà aquesta nova situació en la psicologia francesa? En l’examen de consciència col·lectiu que ha començat dins la Unió Europea després del terratrèmol del Brexit s’ha posat l’èmfasi, de manera legítima, en les polítiques d’austeritat del bloc i en els excessos de Brussel·les. Ara la pura veritat s’imposa: durant els últims deu anys, la Unió Europea no ha aconseguit complir el principal objectiu que s’havia proposat, és a dir, protegir els ciutadans de la inseguretat. Al llarg dels últims dies, els líders europeus, en estat de xoc, s’han afanyat a identificar tres prioritats per salvar la Unió: seguretat, immigració i creixement econòmic.
És un bon principi, però encara hi falta una cosa. Les conegudes discrepàncies entre els 27 membres sobre aquests temes només se superaran si els ciutadans europeus recuperen el sentit de la missió política i històrica de la idea d’Europa. Per què estan units? El nivell d’emocions expressades a Europa com a reacció a la votació dels britànics ha demostrat que el sentiment de pertinença a una entitat comuna, o de quedar-ne exclòs, és sorprenentment fort, sobretot entre la generació més jove. Potser això pot arribar a semblar una cosa que se’n diu identitat europea. Potser fins i tot es pot construir sobre aquesta identitat una nova idea política, que sintonitzi millor amb les realitats del segle XXI. Aquesta serà la millor manera de replicar a Le Pen quan argumenta que Europa és una “presó dels pobles”.
