El Dilluns de Pasqua, dia en què moltes famílies catalanes celebren la festa de les mones, alguns vàrem rebre d’un padrí llunyà un obsequi ben especial. El padrí és una organització canadenca sense ànim de lucre anomenada Citizen Lab, i l’obsequi tenia forma de descobriment: se’ns revelava que, després d’una investigació independent, minuciosa i seriosa, la conclusió era que més de cinquanta dirigents polítics i associatius catalans del món sobiranista havíem estat espiats a través d’un software que s’havia infiltrat als nostres mòbils.
A la nostra mona hi havia quatre ous de xocolata, situats en forma de quadrat. En el moment de trencar-los va saltar una altra sorpresa: el programa que havia penetrat i infectat els nostres telèfons mòbils només el podien adquirir els governs o les agències estatals d’intel·ligència.
Ja teníem, doncs, la mona completa: coneixíem el padrí, un bon padrí, i havíem rebut un bon obsequi: la revelació que havíem estat espiats per un programa anomenat Pegasus, nom curiós que ens recorda una constel·lació d’estrelles que es dibuixa com un quadrat gegant, o bé el cavall blanc alat que en la mitologia grega és capaç de volar fins als déus. Val a dir que en el nostre cas el Pegasus sembla allunyar-se dels déus per enfangar-se en un terreny força més terrenal...
Passada ja la Setmana Santa i tornats per tant al nostre dia a dia, la lliçó que podem treure de la nostra particular història és que un cop més –i ja semblen innombrables– els drets fonamentals de determinades persones han tornat a ser trepitjats. Constatem una altra vegada –l’enèsima– que a l’estat espanyol pots ser perseguit per les teves idees. Segons què pensis els teus drets poden ser vulnerats.
En el cas que ens ocupa, si observem el ventall del mig centenar llarg de persones afectades –de moment– veurem que l’espectre ideològic és ben plural. Tanmateix, hi ha una idea que ens uneix a tots: Catalunya, com qualsevol altra nació, té dret a decidir el seu futur col·lectiu. El dret a l’autodeterminació és un element natural i consubstancial a l’existència i l’esdevenir de qualsevol poble; també del poble català. Doncs bé, per pensar en aquests termes i defensar sense violència aquests objectius podem ser castigats, aquest cop en forma d’espionatge, se suposa que de manera premeditada, organitzada i probablement il·legal. Se’ns dirà que no, que no se’ns castiga per les nostres idees sinó pels nostres actes en contra de l’estat de dret. I jo em pregunto si violar la intimitat de determinades persones fent ús d’un programa dissenyat per lluitar contra terroristes no és un atac en tota regla a l’estat de dret. A partir dels fets ara descoberts, ¿algú obrirà diligències d’investigació per aclarir si s’han violentat drets fonamentals? Els que vàrem ser els primers, ara farà deu anys, a patir les accions de l’anomenada policia patriòtica sospitem amb fonament de causa que cap instància del sistema judicial espanyol no mourà cap dit per defensar els nostres drets. Tant de bo m’equivoqui, però l’experiència acumulada en els darrers anys ens ensenya que estem en un nou episodi d’indefensió.
Ara tornarem a sentir que Espanya és un estat democràtic i de dret, garant de les llibertats individuals i dels drets fonamentals. Alguns, però, tornarem a pensar que aquesta afirmació està lluny de la veritat, perquè ja fa massa temps que notem l’alè de la injustícia al clatell. I recordarem el que el president Theodore Roosevelt va deixar escrit: “Una gran democràcia ha de progressar, o aviat deixarà de ser o gran o democràcia”.
Davant d’aquesta nova agressió, el món sobiranista català, amb els seus accents diversos, té de nou el repte de reaccionar unitàriament. Fins ara, llevat de molt comptades excepcions, s’ha respost davant de cada agressió amb més desunió. Normalment, l’agressió externa provoca més unitat interna. A casa nostra, paradoxalment, és a l’inrevés. Amb aquest nou episodi de l’esclafament de drets, ara en forma d’espionatge massiu, tenim una nova ocasió de desmentir la profecia aznariana del “antes se romperá Catalunya que España”. Depèn de nosaltres, i només de nosaltres, demostrar al món i demostrar-nos a nosaltres mateixos que som capaços d’alliberar-nos de les pesants motxilles ideològiques i de plantejar una resposta compacta, comuna i compartida. Sembla que en aquests darrers dies les primeres reaccions van en aquesta direcció de més unitat. Confiem que aquest bon camí no es torci, però per si algú cau en la nostrada temptació d’esguerrar-ho, invoquem l’empara dels patrons de Catalunya, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, ara que encetem la setmana de les seves festivitats.
