Ara, l’economia no importa

Hi ha eleccions que es decideixen en funció dels programes econòmics o de la situació econòmica. No sembla, en absolut, que sigui el cas de les eleccions del proper diumenge. El govern sortint presenta un bon full de serveis en la gestió econòmica dels darrers quatre anys, amb elements que s’haurien pogut fer millor, però amb encerts i, en conjunt, una bona trajectòria si tenim en compte la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Però per més que el president en funcions s’escarrassi a defensar-ho, l’economia no importa.

Alguns diran que hi ha dos models econòmics ben contraposats entre dretes i esquerres. Les dretes volen abaixar impostos i reduir despesa pública, mentre que les esquerres volen apujar impostos per augmentar la despesa pública. Això, en termes generals, sol ser sempre així. La novetat en la situació actual és que, si no hi ha sobresalts, està molt clar que la Unió Europea fixarà –ja ho està fent– una trajectòria prou exigent de retorn a l’equilibri pressupostari i a la reducció del deute públic en els propers anys. Sigui quin sigui el partit guanyador i les coalicions i pactes que hagi de fer, el repte serà el mateix, i és molt poc rendible electoralment insistir-hi gens.  

Les dretes anuncien que abaixaran impostos, cosa que és probable, però no diuen quines seran les despeses que reduiran. Hauran de ser quantioses. Les esquerres garanteixen que mantindran i augmentaran la despesa, però no diuen com la finançaran, i només podrà ser via impostos. Però siguem realistes: la despesa pública és molt rígida atès que el gruix és el pagament de pensions. Aquestes creixen més ràpidament que qualsevol altra despesa, i superen el 40 % de la de totes les administracions públiques. No les tocarà ni la dreta ni l’esquerra. De mantenir-les adequadament depèn el vot de deu milions de ciutadans, afectats directament. Per a una població que va envellint, la despesa en salut pública és de mal reduir, perquè la demanda de serveis sanitaris, sociosanitaris i de suport a la dependència també creix a gran velocitat. Encara que sigui despesa feta molt principalment per les comunitats autònomes, és molt rígida i només pot créixer. No oblidem els compromisos internacionals que pressionaran fortament a l’alça la despesa militar. La resta de despeses, per importants que siguin, tenen més riscos de ser retallades encara que siguin propulsores del creixement econòmic. 

Les dretes insisteixen a dir que abaixaran impostos, però no hem d’oblidar que la pujada fiscal més gran dels darrers quaranta anys és la que va fer el govern Rajoy en el seu primer consell de ministres de 30 de desembre del 2011, quan va aprovar una pujada de l’IRPF espectacular, que el PSOE no s’hauria atrevit a fer mai. En realitat, totes les declaracions del PP dient que abaixarà impostos són petites correccions de la gran pujada fiscal de finals del 2011. El PSOE té fama d’apujar impostos, però les principals rebaixes fiscals dels darrers quaranta anys les va fer Rodríguez Zapatero en els anys i mesos finals de la prosperitat anterior a la crisi financera. En poques paraules: no recomano fer gens de cas a cap de les proclamacions de pujades o rebaixes fiscals. Sigui quin sigui el govern que es formi, tindrà un marge d’actuació fiscal mínim i descobrirà que únicament se’n pot sortir promovent el creixement econòmic.  

Si no és l’economia, què importa? És fàcil de veure a banda i banda de l’espectre polític: els sentiments, les emocions, les identitats i moltes proclames ideològiques, totes intensament exaltades per mitjans de comunicació i xarxes socials que tenen discursos allunyats de la realitat, però que complauen molt els seus seguidors. Per la banda espanyola fa por el llenguatge guerracivilista i directament anticonstitucional de forces que han nascut inspirades per cops d’estat molt violents. Ja han començat a demostrar-ho en els nous parlaments i governs autonòmics recentment constituïts i ho llueixen perquè saben que hi ha un electorat que ha estat adoctrinat per entusiasmar-s’hi. I molt especialment podríem dir que són expressions d’anticatalanisme. Per la banda catalana fan angúnia els discursos més situats en la fantasia que en la realitat. La realitat els pot dissoldre en un instant i generar una reacció de frustració i ressentiment difícils de saber en què pararan. A cap d’ells, ni als més nacionalistes espanyols ni als més independentistes catalans, els importa l’economia: ni els salaris ni els beneficis, ni els impostos ni les despeses públiques, ni la inflació ni la deflació, ni la sostenibilitat del deute ni la sostenibilitat mediambiental, ni el creixement ni el decreixement. Caldrà anar amb compte i controlar les emocions, els sentiments i les proclames, no fos cas que ens fessin perdre el món de vista.