I ara digueu-me pesada
No sé si també ho heu detectat o estic suspicaç però començo a notar comentaris d’homes decents que, més o menys sibil·linament, deixen intuir que estan tips de tant feminisme. Que tot el dia estem igual. Sí, una altra columna sobre el tema. Col·loco a banda els misògins, els conservadors, els buscadors de retuits i els notes; ara parlo d’opinadors, amics i anuncis de pernil que escriuen i diuen allò d’“ara que tothom està tan sensible”, volent dir “mira que sou pesades”. Suposo que em col·locarien al sac dels ofendiditos (l’enèsima ridiculització dels moviments de protesta d’esquerres, em temo). Ells són els cansadets. Els que els està bé tot aquest rotllo del feminisme però ja ho han entès, noies, ja podeu callar; els canvis vindran sols, de forma natural. La veritat és que a mi també em satura la retòrica, però encara més aguantar aquesta cançó.
Aquest any hem despertat el feminisme. Ja era hora. La sensació de comunitat és poderosa i transformadora. Però les xifres demostren que no hem girat full. Ni de bon tros. 47 dones no han celebrat el Nadal perquè han estat assassinades per homes (parella o exparella) aquest 2018. 975 dones han estat assassinades en els últims 15 anys en l’àmbit familiar. Hi ha més de quatre violacions al dia a Espanya; es denuncia una violació cada 5 hores. A Barcelona, s’atén a l’hospital més d’una dona al dia víctima d’agressions sexuals; la gran majoria són violacions, sovint es tracta de menors. La ferida psicològica els dura mínim 12 mesos. I podria continuar amb xifres esgarrifoses, però esperem a conèixer el recompte de dones assassinades pel fet de ser dones, com Laura Luelmo o Diana Quer, que el govern espanyol ha promès publicar i que no compta com a violència de gènere; ja em direu què és. I no em puc estar d’afegir que 2.240 persones han desaparegut al Mediterrani el 2018. Ens maten i diuen que morim. I ara digueu-me pesada.
