1. Memòria. “Viure més de pressa és una forma de gestionar la nostra finitud: si doblem la velocitat de les nostres experiències vitals és com si tinguéssim dues vides”, ho deia el sociòleg Hartmut Rosa a Lola Galán, en una entrevista a El País. I és un bon retrat de certa histèria contemporània. No n’estic segur que aquesta excitació ajudi a assaborir l’existència. Més aviat ens situa en una espiral en què tot passa, gairebé res és. I més encara si, com diu el mateix Rosa, “la innovació i la velocitat no porten a una vida millor perquè estem destruint el planeta”. Podríem dir que és la paradoxa del ciutadà contemporani.
La setmana passada va morir Frédéric Edelmann. Periodista, responsable d’arquitectura a Le Monde, va estar molts anys fent escapades a Barcelona, seguint les vicissituds de la transformació liderada per Pasqual Maragall. La lluita contra la sida i la passió per les ciutats foren les dues obsessions que van donar notorietat a Edelmann. I Barcelona fou un dels seus terrenys de joc favorits. Ell va donar marca a la transformació de la ciutat als anys 80, amb l’etiqueta “Model Barcelona” que es va fer universal: ambició urbanística, consens social i espai públic, deia. Aquell cicle es va diluir amb el fracàs del Fòrum de les Cultures, una mala còpia de l’operació Jocs quan ja no tocava. El que està clar –i que en part va interpretar l’ajuntament de la ciutat durant el mandat d’Ada Colau– és que el que ara toca és fer de la ciutat de proporcions humanes un model per tothom. I no ens podem aturar.
La memòria de Frédéric Edelmann em porta a fer una certa interpel·lació a la ciutat. Estem en un moment crucial: l’acceleració destrueix el planeta i les ciutats necessiten més que mai actuar responsablement com a lloc d’estança dels humans. Malgrat els esforços dels comuns, la seva inexperiència i les resistències de classe que generaven no han facilitat el que hauria de ser la prioritat del moment: fer de Barcelona la ciutat de proporcions humanes en què els ciutadans es reconeixen en la seva condició.
2. Futur. Hi ha hagut unes eleccions, hi ha un alcalde nou. Passen els dies i l’Ajuntament de Barcelona segueix essent governat en solitari per un partit, el PSC, que només té deu regidors. És hora de sumar. Ningú té força per governar sol en un ajuntament molt plural de representació. Cal capitalitzar aquesta diversitat. I això no es pot fer comprant qualsevol iniciativa que ens vingui de fora (afortunadament el conte de fades de l’Hermitage, que ningú vol recordar, va decaure; ara, amb la guerra d'Ucraïna, ens cauria la cara de vergonya), ni amb la pura inèrcia de l'anar fent, en una ciutat que ho té tot per ser referencial.
Però això requereix ambició, imaginació i complicitats, reduint l’espai de la politiqueria miserable, dels lideratges de pura supervivència. I fent que Barcelona recuperi protagonisme, després d’uns anys constreta pel Procés. Això vol dir fer una majoria disposta a avançar sense complexos respecte dels sectors reaccionaris de l’independentisme que veuen –ulls petits– la ciutat com un perill; afrontar i no negar les emergències ecològiques; i prioritzar la ciutadania sobre l’espectacle. Per tant, contribuir a fer de cada barri espai de convivència i relació, d’una ciutat oberta al món, capaç d’articular-se amb l’entorn i amb sensibilitat per la integració.
El novel·lista francès Julien Gracq deia que la forma és la força de la ciutat. La forma entesa com una cal·ligrafia pròpia i irrepetible. L’Eixample fou la pauta. Una trama que definia una ciutat oberta i reservada a la vegada. I així va prendre forma Barcelona, com a suma de pobles atrapats en una teranyina. L’estructura racional de l’Eixample ajuntava els barris sense penetrar els seus espais retorçats on habitaven les sorpreses i emergien les revoltes. Barcelona no pot quedar en segon pla. No hi ha lloc per a qui es vulgui encomanar a la desídia de la inèrcia burocràtica, per sobreviure políticament. Ha d’arrancar una nova etapa. Expandint la ciutat de condicions humanes i frenant tots aquells que la vulguin fer seva per la via de la penetració incontrolada dels diners o de la fragmentació, en uns moments en què la por domina l’escena pública a tot Europa i deixa via lliure a les obsessions autoritàries.
