Aquestes noies que volen aprimar-se

Llegim a l’ARA un reportatge de Jordi Mumbrú sobre la Lydia Martínez, aquesta noia (amb una cara preciosa que em recorda Audrey Hepburn, per cert) que explica, amb gran maduresa i ganes d’ajudar, com va sortir de l’anorèxia. M’alegra pensar que tot aquest patiment servirà per alguna cosa. Al reportatge hi diu que, segons una enquesta feta a 5.135 alumnes d'ESO del setembre del 2020 fins al juny del 2021, el 47% de les noies voldrien aprimar-se.

"A la Lydia del passat li diria que mengés, que estava a punt de tocar fons"

Jo diferenciaria les dues coses. L’anorèxia i les ganes d’aprimar-se. I diria que quan un adolescent diu que es vol aprimar se l’ha d’escoltar. Pot passar que no li calgui, i que el desig sigui un trastorn, però pot passar que sí que li calgui. O que simplement tingui ganes de fer una dieta més saludable. Sovint, a les famílies –que tendim a sobrealimentar– no es permet que els adolescents, per exemple, prefereixin menjar a la planxa o menys quantitat o menys fregits. Tinguem en compte, a més a més, que durant la pandèmia –quan es va fer l’enquesta– tots ells van deixar de fer esport forçosament.

Em sembla que respectar el que alguns d’ells demanen és bo per evitar, justament, conductes de risc. Si un adolescent decideix no menjar tants processats (com potser veu fer als seus pares i avis) i sí més verdura i més peix, no cal portar-lo al metge. N’hi ha molts, a més a més, que s’amoïnen pel benestar animal. Que hi hagi un 47 per cent de noies que es volen aprimar no em sembla preocupant si no és, esclar, que les noies ja estaven primes. Hi ha famílies on els adults no fan gens d’esport i s’alimenten molt malament. Moltes vegades, el pèssim exemple que donem aquests adults fa que els menors, per contrast, no se’ns vulguin assemblar.