Sento l’anunci a la ràdio. És del Ministerio de Igualdad, Gobierno de España, i diu una mica de tot. La paraula España, la paraula llibertat, el sintagma estem vives, em sembla —però parlo de memòria— i el sintagma sense por. És un dir: “Som aquí, per al que calgui, no te n’oblidis, ara que toca anar a votar, perquè segons què votis ja m’has vist prou”.
La veu de l’anunci és femenina, esclar, perquè es tracta del Ministerio de Igualdad. Però no fa el to “de ràdio” que s’hauria fet anys abans. No és una veu clara, no és una veu vellutada. Ara aquestes veus —a mi m’encanten, perquè les admiro— ja no es posen ni a les sèries ni als anuncis. Ara el que es porta és una (també falsa) idea de naturalitat. Aquest to mig xiuxiuejat, mig sexi, mig afònic, com amb poca dicció, pastós, amb saliva, com de llevar-se del llit o com de ficar-s’hi, com d’estar cansat de viure o com d’haver arribat, fa un minut, a la meta. Com de tot m’importa molt poc, però soc la més transcendent del planeta.
Entenc molt bé que els anuncis, les sèries, les pel·lícules d’ara no es poden fer amb el to massa impostat de la ràdio o el doblatge d’abans. Entenc també que els actors o locutors fan el que els demanen i això de la “naturalitat” els directors no ho demanaven, fins fa poc.
Quan diuen que “els actors no professionals són més naturals” jo dic que els actors professionals són naturals si els ho demanen, i que els actors no professionals són naturals potser expressant sentiments simples com ara que un plat de macarrons és bo, però no complexos, com ara “m’estic morint i no vull”. Dic això perquè aquesta “naturalitat” nova també resulta a hores d’ara “de sèrie” i tan falsa i, sobretot, tan parodiable com la impostació d’abans.
