Aquesta vegada tampoc serà diferent
Les bombolles econòmiques es produeixen de tant en tant, i són de diferent naturalesa. No és gaire difícil entendre quan s’estan generant, però és molt més complicat preveure quan rebentaran. La que es recorda amb més claredat, probablement, és la bombolla de l'immobiliari de fa poc més d’una dècada; fou anunciada des de ben abans del 2005 (tot i la gran resistència a escoltar-ho), i finalment va explotar el 2008... després d’un cert temps que s’encunyés la darrera tanca argumental dels propagandistes de la no-bombolla: “Aquesta vegada serà diferent”. I, precisament, aquest argument és el millor detector de la fase final de les bombolles, quan s’aproxima la seua implosió.
En els darrers anys els bancs centrals han aplicat polítiques de forta expansió monetària, subministrant liquiditat a les economies; en el nostre cas, per part del Banc Central Europeu –BCE–. Per un costat, amb tipus d’interès reals negatius (tipus nominals inferiors a la inflació) ben bé cada any de la darrera dècada; per l'altre, amb la denominada expansió quantitativa, mitjançant la qual el BCE ha proporcionat fons que han facilitat el finançament de les activitats econòmiques, i particularment del deute públic dels governs. Això, que fou justificat inicialment per fer front a la duresa dels efectes de la crisi financera desfermada el 2009, va continuar després que les economies haguessin sortit de la crisi i recuperat el seu dinamisme.
Ha estat una regularitat històrica que les expansions monetàries han introduït pressions inflacionàries. Naturalment –i tal com ja succeí prou abans que rebentés la bombolla immobiliària– hi ha hagut veus que advertien que mantenir polítiques monetàries tan expansives acabaria tenint repercussions sobre els preus, especialment en moments de creixement econòmic. I com sempre en la fase final de cada bombolla, va arribar l’argument d'“aquesta vegada serà diferent”. Fins i tot es va posar de moda l’anomenada nova teoria monetària, que desvincula l’emissió de diners de les pressions sobre els preus.
Altra vegada, però, les coses no seran diferents. La liquiditat previsible i abundant no podia durar per sempre, i no durarà. L’escalada dels preus ha sorprès per la seva intensitat i rapidesa; inicialment es va emfatitzar que el seu caràcter seria transitori, perquè es tractava d’un rebot per la caiguda del 2020 arran de la crisi del covid i l’efecte de l’encariment de l’energia i els colls de botella logístics. Però la transitorietat es fa cada vegada més llarga, i això ja ha provocat augments dels tipus d’interès en països importants el 2021, i el 2022 s’hi ha afegit el Regne Unit, i ho faran els Estats Units. En algun moment, no gaire llunyà, això arribarà a l’eurozona.
L’augment dels tipus d’interès provocarà dificultats econòmiques, particularment a les famílies i empreses endeutades; cal no oblidar, però, que l’alternativa de deixar que es descontroli la inflació ja està provocant dificultats a tots aquells sectors que tenen més dificultats per protegir-se’n, com els assalariats o els pensionistes. De fet, la seva pèrdua de poder adquisitiu el 2021 ja ha estat apreciable, i els augments salarials per al 2022 són continguts, precisament per no provocar una consolidació de la inflació a nivell alt. Com sempre, la inflació elevada acaba sent un impost sobre els més pobres, ja que tenen menys defenses.
Els efectes sobre les finances públiques no seran menors, i encara més en els estats que han acumulat nivells de deute públic més elevats. Particularment, en els del sud de l’eurozona, entre els quals Espanya, que acabà el 2021 amb un deute públic del 120% del PIB (sense comptar compromisos de futur). La pretensió que l’augment de la inflació permetria dissoldre el deute públic en un fort creixement nominal del PIB no comptava amb dos problemes importants. Primer, que la inflació és un geni que no es deixa tornar a tancar fàcilment dins la llàntia quan n'ha sortit; segon, que l’augment dels tipus d’interès encareix el finançament del deute, encara que se n'hagi aconseguit una mica de dissolució relativa per l’augment del creixement nominal del PIB.
El resultat d’aquesta dinàmica –el final de la liquiditat exuberant i l’augment dels tipus d’interès– serà un augment de les restriccions pressupostàries, particularment per als sectors públics dels estats més endeutats. Tanta pomposa discussió sobre els fons Next Generation (que, per cert, sembla com si caiguessin del cel) ha facilitat defugir una discussió i un debat públic sobre les perspectives dels propers anys. Però tancar-hi els ulls no evitarà que les restriccions arribin. Llavors vindran els debats apassionats sobre augments d’impostos i retallades de despesa pública. Vindran tard i malament, com ja va passar fa una mica més d’una dècada.
La procrastinació dels nostres governs, en els diferents nivells, serà pagada especialment pels sectors més dèbils. I com més es tardi a abordar el futur ja proper, encara pitjor.
