A propòsit d’un reportatge sobre contagis, l’ARA ens mostrava una fotografia del públic del festival Canet Rock d’aquest any. Com ja han explicat propietaris de sales de festes o organitzadors de concerts, és difícil que algú que ha begut i està escoltant la seva música favorita a les dues del matí guardi la distància i no es tregui la mascareta. Hi ha també un factor importantíssim, i és la crida de la natura. Si en un festival o una sala de festes, dos mamífers es coneixen i, un cop abaixada la mascareta, s’agraden, ¿podran renunciar al contacte que es podria esdevenir? ¿“Adeu, ja ens trucarem quan passi tot això”? Lligar no és tan fàcil.
Mirant la fotografia que publicava l’ARA em va passar una cosa. Veure tanta gent junta ja no em va semblar “normal”. Veure aquella gent tan junta em resultava tan obscè com, posem per cas, veure una parella fornicant. Era “pecat”, ho dic en el sentit més primigeni i neutre. Era obscè. I vaig pensar en l’educació. Que fàcil que és instaurar en el grup els tabús, les pors, el pecat i la culpa. Si jo, avui, em sento incòmoda veient la foto d’un festival (quan he assistit com a públic a dotzenes de concerts), què passa amb els nens, que estan encara formant-se? ¿Algun cop tornaran a estar en grup sense pensar-hi? Per a ells, ara, veure la boca i el nas dels desconeguts és més preuat que veure’ls les galtes del cul. Veure boques i nassos resulta una sorpresa. Per força les seves idees, manies i fins i tot gustos sexuals es veuran afectats per aquesta realitat. Jo mateixa diria que, en el futur que imagino normal, mai més podré anar en metro en hora punta a l’estiu, enxubada, dreta al costat de tot de gent com jo, sense mascareta. Mai més podré entrar al Boadas per Sant Jordi, ple com un ou. Mai més podré anar a un festival com havia fet, abans del virus, quan tots érem uns altres.
