Aquesta gent tan ufana...

L’himne americà ho té tot perquè, si alguna nena o la Lady Gaga el canten en algun acte, et quedis clavat davant del televisor mirant-te'l. L’himne americà va pujant, pujant, i a tu, com a espectador, et fa il·lusió patir i gaudir per si l’artista -gairebé sempre és femenina- fa un gall. És gairebé impossible no desafinar. Sobretot, en un exterior i a cappella. També hi ha aquesta obligació, per part de l’intèrpret, quan es tracta de l’himne americà, de sentir molt cada paraula. La Lady Gaga, ahir, no podia matisar més. Cantava, però del tot seriosament. Creient-se cada monosíl·lab. Vocalitzava tant que, al seu costat, l’Ariadna Oltra (que és la periodista que més vocalitza de la Terra) semblava zopez.

Les comparacions són dures. Hi ha himnes, com el nostre, que si bé tenen una lletra vibrant i no del tot pacifista ni respectuosa amb el caràcter i particularitats d’alguna gent (ufana i superba) tenen, en canvi, una música menys èpica. Menys de musical de Dagoll Dagom, per entendre’ns. Si ara, en les properes eleccions, que només nostre senyor sap quan se celebraran, per cert, una cantant nostra interpretés Els segadors, no seria el mateix que si li donessin a interpretar l’himne americà. Costa més lluir-se amb el “bon cop de falç” (bis) i, segons com, costa més, també, de matisar. Per sort, són coses que no les fem. És una sort per a la Mercè Martínez, l’Elena Gadel, la Nina i la Big Mama.