Llegeixo una entrevista a l'ARA amb el pedagog Gregorio Luri, alimentícia de dalt a baix, a propòsit del desastre català a les proves PISA. Catalunya, pel que fa a nivell d’ensenyament, cau per sota de la mitjana europea. Em sembla que, si parlem d’Espanya, s’equipara a Melilla. Entenc molt bé que el departament addueixi que hi ha molts alumnes nouvinguts. Per l’experiència que tinc, diria que els nouvinguts –molts– van a una aula durant un any on no aprenen res perquè els mestres no tenen temps ni recursos, i, en acabat, cap a l’aula normal, on ja poden fracassar del tot amb les matemàtiques i les llengües.
Observo l’adolescent que tinc a casa. El que fa i el que no fa. La meva –i no dubto que en altres escoles haurà anat diferent– no ha memoritzat res. Ni poemes, ni capitals d’Europa o Àfrica, ni cap riu, per pietat. Memoritzar és caca, ho tenim a internet. Però esclar, com que memoritzar és caca, quan toca fer una llengua (ja sigui l'anglès o el llatí) no tenen cap hàbit memorístic i els sembla la pitjor tortura del món. Fent batxillerat, una mica, una mica de cosa han de memoritzar (per exemple, en quin cony de segle va produir-se la Revolució Francesa) i no entenen res i no en tenen cap hàbit.
Com deia ahir, és molt diferent l’alumne que hi havia a les nostres classes boomers que no escoltava. Aquest es passava l’hora papant mosques. El seu fill, avui, es passa l’hora jugant al Fortnite, a l’ordinador, a classe. Ni tan sols han après a avorrir-se.
En aquestes circumstàncies, qui ha d’assegurar-se que llegeixin, per exemple, Moby Dick? Els pares, suposo. Perquè a l’escola els ensenyen a fer sevir l’ordinador, no fos cas que hi hagi bretxa digital. El que costa és que llegeixin, i a l’escola no hi ha temps perquè n’estableixin l’hàbit. Aquesta és la veritable diferència entre alumnes. Els pares que a casa, desesperats, veuran que han d’obligar a llegir, i els que no ho faran, per mil raons culturals, socials, econòmiques.
