Aquest estiu
Aquest estiu, veure plegats la cerimònia d’inauguració dels Jocs de París ens va fer recordar altres juliols congregats entorn de la tele: el casament de Lady Di, els Jocs de Barcelona, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, la final de no sé quin mundial de futbol.
París em va semblar un gran espectacle: la millor escenografia del món per fer veure que tot va bé, que el món no s’acaba, que no hi ha taurons al Sena, que l’extrema-dreta no va estar a punt de guanyar.
Aquest estiu he vist com un amic lluita per no beure, com la filla d’una amiga s’esforça per menjar, com els pares dels meus amics viuen una vellesa esfereïdora i jo no sé si puc alegrar-me que els meus no hi arribessin.
He llegit Emmanuel Carrère i cada frase de Vides que no són la meva m’ha fet una ferida d’arma blanca. Les pàgines dels diaris s’omplen de ganivetades.
M’obstino a comprar a les botigues de sempre, amb la desesperançada il·lusió de conservar la nostra manera de viure. Però no hi compro abrics ni botes, ni tan sols aquelles rebequetes que agafàvem els vespres d’estiu per anar a baix a mar. Fa molta calor i tots els estius que ens esperen seran així, o pitjor.
La xafogor ambiental ho amara tot i les ciutats semblen més brutes i tristes i inhòspites. Nosaltres també semblem més bruts i tristos. En les reposades sobretaules dels llocs de vacances parlem del turisme massiu, de la immigració i de si el vi blanc està prou fred.
Hem viatjat nord enllà per comprovar que tot és més net i ordenat i amable. Ens fan enveja els que hi viuen, potser acabarem deixant-ho tot enrere i serem un problema del qual els nòrdics parlaran mentre beuen un vi que segur que no està prou fred, perquè de fred, ells, ja en tenen prou.
A Catalunya ens queixem tot el dia. Que els trens no van, que ja no podem viure en català, que s’ha perdut la majoria independentista, que en Puigdemont torna, que desapareix, que si volien detenir-lo, que si se’ls ha escapat de les mans.
Una noia argentina a TikTok anima els seus compatriotes a venir a viure a Barcelona perquè no notaran la diferència amb Buenos Aires. Una altra ens renya perquè com que no hem fet que el català sigui necessari, no té cap motiu per aprendre’n.
L’estiu ens ha donat alguna treva. Una nit més fresca, amb bombetes grogues i olor de ratafia. Tots hem fet veure –com en una representació assajada– que som com abans.
He treballat en una novel·la i he vist com el document de Word creixia i creixia, meravellada com si fos la primera vegada. De sobte un dia m’ha semblat que tot el que hi havia escrit no valia res i m’he refugiat en la ficció que han escrit els altres i que sempre és i serà l’únic refugi autèntic.
Un matí de juliol, enmig dels xiscles de la piscina i mentre fèiem el vermut, ens va arribar la notícia que havia estat a punt de passar una desgràcia. Probablement, només uns minuts van separar la vida de la mort. Hauria estat una mort inesperada i terriblement inadequada. Però com que no va passar, la vida segueix com un riu que ho arrossega tot avall.
Aquest curs seré a la contra de l’ARA el dimarts. El dimarts és un dia senzill, sense pretensions, tot just un sospir d’alleujament d’haver deixat el dilluns enrere però sense gosar encara albirar el divendres. Quan jo era petita, els pares em deixaven veure la tele havent sopat només un dia a la setmana: vaig triar els dimarts, que feien Vacaciones en el mar.