Aquest estiu ho petarem (i col·lapsarem)
Si no hi ha un miracle, tindrem un estiu de col·lapses: a les autopistes, a l’aeroport, al centre de Barcelona, a les platges... Els embussos i les aglomeracions seran la norma. Ja ho comencen a ser. Només cal mirar què està passant a l’AP-7 o a les sorolloses nits de terrasses. Hi haurà allau de turistes, inclòs el turisme intern. Hi ha ànsies de sortir, de moure’s, de festa i alegria. De petar-ho, de deixar-se anar. Després de dos anys de pandèmia i dos estius a mig gas, ¿algú està disposat ara a renunciar-hi? A quedar-se a casa fent bondat?
Com a explicació sumària, no sé si n’hi ha prou amb dir que no n’aprenem. A renyar-nos. Senzillament, tots fem el que sabem fer, el que hem estat educats o programats per fer. Treballar i gaudir. La vida és molt complicada: les angoixes de la feina, les inestabilitats familiars, els problemes de salut, la cura dels petits i els grans, la incertesa del futur a causa de les grans crisis globals (climàtica, econòmica, migratòria, democràtica)... Davant de totes aquestes dificultats i mals auguris, hi ha moments d’alliberament, de fuga, d’explosió. Se’ns permet fugir de la realitat alguns caps de setmana, algunes nits i durant les vacances, les quals com més curtes són més explosives esdevenen. Per a molta gent, joves i adults, el consum i el lleure compulsius són una escapatòria de la dura realitat. En períodes de crisi i falta de perspectiva, encara més.
Al segle passat vam tenir els happy twenties, els bojos o feliços anys vint. Ara, un segle després, molta gent, milers de milions de persones arreu del món també estan disposades a cremar les naus. El carpe diem hedonista és l’opció individual majoritària, aquí i a Sebastòpol (encara que estiguin en guerra). Aquesta és l’autèntica globalització. A falta de projectes col·lectius, de creences o idealismes superiors, hi ha una identitat global, un aire dels temps que es concreta en el plaer concret, físic, material. I tots creiem que hi tenim dret, que ens el mereixem, esclar. Cadascú a la seva manera, amb més o menys (més aviat menys) límits. Aquest afany global imparable de felicitat de pel·lícula ens portarà, com a gran destí turístic mundial que som, a un estiu de masses. És a dir, a la vella normalitat multiplicada. I, naturalment, no estem preparats.
La por a la mort va provocar una gran resposta obedient a les restriccions del virus. Ens vam admirar de nosaltres mateixos. Ara ha esclatat el moviment contrari: l’afany de vida, de sociabilitat, de moviment, de gaudi. És la llei del pèndol. És com si sortíssim d’un segrest. No hi ha qui ens freni. Era de preveure, però la previsió no és el nostre fort. Amb prou feines si vam saber fer front al desastre pandèmic. Vam sortir-ne com vam poder i amb la il·lusió, o l’autoengany, que havíem après alguna lliçó col·lectiva de vida tranquil·la. No vam comptar, però, que la lliçó íntima que tothom aprendria és que, quan es pot, cal esprémer l’existència a fons perquè els mals moments sempre tornen. Aquest serà, doncs, un estiu intens, incloses les incomoditats que produirà, també fortes.
Si no es prenen decisions ràpides, si no hi ha un pla de xoc, el caos està servit. Les grans infraestructures i els destins habituals no podran absorbir el volum de gent que ens visitarà per terra, mar i aire. Autopistes, aeroport, Barcelona i pobles de la costa estaran com un ou. O s’adopten mesures restrictives contundents, sobretot via preus i horaris, o haurem de conviure amb el col·lapse. Les consignes contradictòries de Colau i Collboni amb els creuers i les terrasses no auguren res de bo en el cas barceloní. La gestió de les autopistes, tampoc (la fi dels peatges, que havia de ser el paradís, s’ha convertit en un infern). I crec que aviat ens penedirem de la decisió de frenar la inversió a l’aeroport.
En efecte, aquest estiu ho petarem tot.