Abans de tornar-se a equivocar fent les coses com sempre, hi ha un moment d’optimisme en què el gènere humà es convenç que “aquest cop serà diferent”. És una frase comodí que acostuma a tenir tant d’èxit com la de “no és el que sembla” i que conté uns instants d’esperança en què és possible pensar en un nord enllà desvetllat i feliç.
La història de Catalunya -i la d’Espanya- té la forma d’un bucle que poques vegades es trenca. Però ara estem en un punt d’inflexió en què s’hauran de prendre decisions, i caldrà respondre’n davant de generacions futures.
Després de molts anys confirmant que sempre es pot anar a pitjor entre ells, els governs català i espanyol estan avui obligats a provar la via de la negociació. En definitiva, hauran de demostrar si són capaços de prendre decisions que construeixin una nova economia postpandèmia i una nova forma de relació de l’Estat amb Catalunya, respectuosa amb el mandat de les urnes. El desafiament, per tant, és avui indissociablement econòmic i polític.
Alguna cosa es mou quan el president del Cercle d’Economia, Javier Faus, pregunta a Pedro Sánchez si és possible “una altra manera d’entendre Espanya” i si serà capaç de ser “més alemanya que francesa” després d’haver-se mostrat partidari d’indultar els presos independentistes. Faus i Antonio Garamendi, de la CEOE, es distanciaven així del PP i dels apòstols de la revenja, que tant de soroll fan a l’olla a pressió madrilenya. L’indult és un primer pas.
Econòmicament, l’oportunitat de construir la tenim aquí i Espanya rebrà en els propers anys la mateixa quantitat de fons europeus que ha ingressat des de la seva integració.És un nou començament i les línies estratègiques són les marcades per una Europa verda, digitalitzada i cohesionada que només més integrada podrà competir davant de l’empenta de la Xina i els EUA.
Ha arribat a l’espanyola el moment “whatever it takes” en què Mario Draghi va marcar les bases de la política monetària que permetria la sortida de la crisi financera del 2008, i veurem si els protagonistes estan a l’altura del que l’expresident del Banc Central Europeu va representar aleshores per a la supervivència europea, i si també faran el que calgui per transformar el país.
Les jornades del Cercle van començar políticament com un business as usual de la bombolla de l’ecosistema monàrquic, però divendres el globus el va punxar el conseller d’Economia, Jaume Giró, exposant la racionalitat econòmica del sobiranisme. Parlant del dèficit fiscal, de les infraestructures que passen dècades als llimbs o de com es gestionen centralitzadament decisions antieconòmiques de l’Estat. Moltes de les reivindicacions podrien ser perfectament compartides més enllà de la posició sobiranista.
Els empresaris parlen d’una recuperació econòmica forta i vigorosa. Hauria d’anar acompanyada d’una responsabilitat equivalent en la taula de negociació política.
Mas-Colell, de Gante a Gante
L’any 1967 Andreu Mas-Colell tenia 21 anys i va ser jutjat pel Tribunal de Orden Público (TOP) per les seves activitats antifranquistes com a impulsor del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Al tribunal hi havia Jaime Mariscal de Gante, que va passar de jutge de primera instància i instrucció número 14 de Barcelona a jutge instructor del TOP. Quan el tribunal franquista va ser suprimit, va passar a l’Audiència Nacional.
Avui Mas-Colell i 40 funcionaris més de la Generalitat esperen la decisió d’un altre Mariscal de Gante que pot arruïnar-los a través d’un altre tribunal especial, el Tribunal de Comptes. Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia d’Aznar, i filla de Jaime Mariscal de Gante, es trobarà de nou amb Mas-Colell, el dia que farà 77 anys.
El professor Andreu Mas-Colell ha dedicat la seva vida a l’acadèmia i al compromís democràtic amb Catalunya.
L’advocada Adela Tarrón, en la seva tesi doctoral Jurisdiccions, tribunals i jutjats especials a Espanya durant el segle XX i el seu exercici a Catalunya, explica com durant el segle XX es van constituir 42 jurisdiccions, tribunals i jutjats especials al marge de la jurisdicció ordinària. A cada incomoditat ideològica, un tribunal per a maçons i desafectes diversos. La democràcia espanyola ha de madurar i acabar amb els tribunals administratius especials que fan la feina bruta de la política, democratitzar la justícia i parlar del futur en una taula de negociació.
