Aquest any sí. No. Psi?

Què he fet jo, mareta meua dels Desemparats? Aquest any no hi pensava anar. Que es barallin entre ells i que ens deixin en pau, pensava. Tinc tota la legitimitat del món per no anar a la mani, aquest cop, pensava. Però això també ho vaig pensar l’any passat i al final, a última hora, vaig anar-hi. Excretant-me en tot, maleint els revolucionaris que van fer la revolució el 1714 i no pas el 1201, cosa que ens hauria permès —per aquelles coses de l’esplai que som— decidir que la mani, com totes, és a les dotze i un minut, i no a les disset i catorze, pel 1714, que és una hora horrible, perquè si has anat a dinar crides “independència” amb l’arròs al pap. Aquest any no, no, no hi volia anar i tenia coartada moral. Però, de nou, com l’any passat, Espanya m’hi empeny.

Llegeixo a l'ARA que “l'estratègia d'apaivagament de l'independentisme orquestrada per Pedro Sánchez ha donat resultats, segons constata la Fiscalia”. O sigui. La Fiscalia es dedica a constatar? Doncs sí. Aquest dimecres li va entregar al president Sánchez una mena de TDR on hi diu que “durant el 2022 s'ha detectat una disminució de les accions de sabotatge deguda principalment a l'esgotament de la militància i a la falta de fets rellevants per al seu imaginari que puguin ser utilitzats com a revulsiu per a la convocatòria de grans manifestacions i campanyes d'accions". Com un matrimoni, nena. Estem en fase “d'hibernació a conseqüència de la falta d'al·licients”. Al·licients vol dir referèndum, sentències del Tribunal Constitucional o declaracions i retirada de llaços grocs de l’Arrimadas i en Martín Blanco. En una parella, serien la gelosia davant d’unes banyes futuribles, unió i complicitat davant dels cunyats o vaticinis dels veïns sobre la durada del vostre matrimoni.

Hi hauré d’anar, un any més, però és l’últim, ho juro. Ho juro pel meu matrimoni.