Apunts per a una (improbable) tercera temporada d’‘El crac’
Explica l’Albert Castellví, al diari d’aquest dilluns, que una tercera temporada d’El crac és improbable. És una llàstima, doncs. La sèrie dista molt de ser perfecta, però fa algunes aportacions úniques a la graella de TV3. I quan la lectura de les audiències del canal públic evidencia un envelliment galopant de l’audiència, no sembla gaire prudent prescindir d’una ficció que -per fer servir el verb preferit de la sèrie- interpel·la una generació sencera de kidults, aquests madurs en la quarantena que actuen com adolescents.
En tot cas, from lost to the river. Aquí deixo alguns apunts per a una imaginària tercera temporada d’El crac.
Feu capítols de 25 minuts. Molts episodis tenien trames que es notaven allargassades per complir amb la marca dels 50 minuts. Eren l’acudit de l’anglès, el francès i l’espanyol, però amb un lituà, un neozelandès i un bielorús afegit. Cal comprimir els moments d’esclafir a riure, que hi són però dispersos. Larry David i Louies C.K., els dos grans tòtems de l’autoparòdia, fan meravelles en menys de mitja hora. La graella ha d’estar al servei del contingut i no al revés.
Llimeu algun tics masclistes. No pas en el gruix de la trama: és evident que els hòmens quedem com els Australopithecus que encara som. Però hi ha escenes que busquen només ressaltar els atributs físics de les actrius. I controleu les bavalles. Que les del duel interpretatiu entre Joan i Manrique eren sublims, però les que va suportar Laura Aubert en aquell capítol feien angúnia. (I si es tracta de fer-se el Haneke i violentar l’espectador, aleshores han de canviar més coses.) Això no vol dir ser sexualment asèptics. Al contrari, de fet.
La Sandra -que bona, Sara Espígul- és un personatge complicat. És l’únic que no és una caricatura i fa de pont entre l’espectador i el món surrealista de la sèrie. Però no pot ser tan fleuma: treu de polleguera que s’empassi tantes mentides del Manrique.
Sigueu encara més incorrectes. Que a TV3 sortís un personatge que decideix trencar les dents a un nen per fer-lo passar pel fill irresponsablement adoptat que el protagonista acaba de perdre va ser potent. Però es va filmar amb timidesa, com tement la reacció dels furibunds habituals. En el tauler d’escacs de la graella, sigueu el cavall, imprevisible i saltador.
Seguiu explotant el vessant clown de Joel Joan. El seu humor físic -aquella tos fumant en pipa, aquell ensumar la sorra de la Barceloneta- queda soterrat per la caricatura del seu personatge públic.
Lluís Soler mereix un spin-off.
Les sèries neixen i moren: és cicle de vida (televisiu). Però El crac potser troba el seu final abans d’hora, quan està a punt d’assolir la maduresa. Els bons resultats del consum online fan pensar que som davant d’una sèrie de culte. Mereix una nova oportunitat. Va, posem-nos-hi. We could move the path.
