Apujar els impostos

Hi ha poques coses tan eficaces com un debat sobre fiscalitat per posar en qüestió una idea una mica estrambòtica segons la qual això de les dretes i esquerres és una cosa del passat. Només cal veure determinades reaccions quan es plantegen petits canvis fiscals que afecten les rendes i patrimonis més elevats per entendre que, malgrat tot, les qüestions relacionades amb la redistribució de la renda i la riquesa segueixen articulant en bona mesura l’espectre polític també al nostre país.

D’una banda hi ha les reaccions més pròpies de la demagògia fiscal, que no es preocupen gaire del rigor sinó de fer soroll. Plantegen idees com que els segments de les rendes més altes en realitat són “classes mitjanes” o “mitjanes-altes”, que si guanyen bons sous és gràcies bàsicament al seu esforç. O, encara pitjor, qüestionen l’impost de successions amb arguments tronats com el de la doble imposició o “l’impost de la mort”. Són arguments amb una important capacitat de ressonància. Primer, perquè connecten bé amb idees, intuïcions o valors molt estesos, com la idea que l’esforç mereix recompensa o la valoració dels vincles de solidaritat intrafamiliars. Segon, perquè bona part dels que tenen més projecció mediàtica i capacitat d’influència pertanyen als sectors de rendes més altes, potencialment afectats per aquestes reformes fiscals. I en tercer lloc, perquè en el nostre país la confiança en les institucions és força baixa, i això perjudica el suport al sistema fiscal fins i tot entre els qui en podrien ser potencialment beneficiats.

De l’altra, també hi ha, evidentment, arguments més sofisticats en contra de qualsevol increment impositiu. Són raons tècniques que per cada impost, per cada proposta expansiva en matèria fiscal, hi troben un problema o altre. Que si no és prou redistributiu, que si perjudica els incentius, que si pot frenar l’economia, que si no afecta qui hauria d’afectar, que si afavorirà l’evasió fiscal. Alguns d’aquests arguments són seriosos i l’esquerra fa bé d’analitzar-los atentament per millorar tècnicament les seves polítiques fiscals. D’altres, de fet, no tant: per molt que es repeteixin amb insistència com si fossin dogmes, la base empírica que els sustenta és més aviat feble.

Per exemple, avui sabem que els individus que tenen rendes més altes coincideixen cada cop més amb els que tenen patrimonis més grans. És el que l’economista Branko Milanovic en diu homoplutia. També sabem que l’anomenada corba de Laffer, que prediu que a partir d’un determinat nivell d’impostos la recaptació comença a caure perquè es frena l’activitat econòmica, no escau a la majoria de situacions actuals, en què els impostos estan molt per sota d’aquest teòric llindar. I més recentment anem aprenent que l’evasió fiscal, més que una fatalitat, és, en bona mesura, conseqüència de decisions polítiques concretes que la permeten o la fan viable.

Per això el recurs sistemàtic als mateixos arguments per atacar qualsevol reforma fiscal -alguns dels quals tenen una base empírica feble- fa massa la impressió d’amagar la voluntat de frenar tota política redistributiva. El problema, però, és que amb el sistema actual les desigualtats han crescut molt en les darreres dècades. L’abisme entre rics i pobres es va eixamplant. És molt gran pel que fa a la renda, però encara ho és més pel que fa a la riquesa. I la darrera crisi econòmica, d’efectes profundament asimètrics, ha deixat rere seu un panorama de pobresa i precarietat que fa por.

Si deixem la redistribució fora de l’equació, és més fàcil que les frustracions lògiques per una situació manifestament injusta es vagin desviant cap a bocs expiatoris com la immigració. El sentit dels temps sembla que apunta en aquesta direcció. Mentre anem discutint sobre “relat” o fake news, oblidem la base material del trumpisme, del Brexit i de bona part de la nova extrema dreta a Europa: una barreja de rebaixes fiscals i austeritat amb un nou proteccionisme de dretes i, sobretot, polítiques cada cop més dures i inhumanes contra les persones migrants. Davant d’això, les esquerres necessiten eines per intervenir en la realitat més enllà de poder fer algunes polítiques socials en els cicles expansius que de seguida s’esvaeixen quan arriba la propera recessió. Si no, seran escombrades. Per això és important escoltar economistes diversos com Piketty, Zucman o Milanovic quan tornen a parlar d’apujar impostos sobre la riquesa, sobre l’herència o a les rendes més altes. Evidentment, això és només una part de l’equació, però és una part imprescindible per capgirar una tendència intolerable i perillosa.