Aprenents d'Aguirre
NUMERETS. S'ha parlat molt de l'estirabot d'Esperanza Aguirre en vigílies de la final de la Copa del Rei. S'ha atribuït a una maniobra escapista per part de la lideresa , que necessita excitar les baixes passions per desviar l'excessiva atenció mediàtica sobre l'escàndol (creixent) de Bankia, la hisenda autonòmica i certes ramificacions capitalines de la trama Gürtel. Però ha passat més desapercebuda una maniobra semblant assajada pel PP català, de manera encara més barroera, però amb idèntics objectius. El grup d'Alícia Sánchez-Camacho ha demanat oficialment al president i als consellers de la Generalitat que alternin el català i el castellà en les seves intervencions públiques, una mica per normalitat (malaguanyat concepte!) i una mica per cortesia [sic] envers la població de llengua materna castellana.
La proposta és, com diuen a Figueres, una solemne bertranada, que només tenia l'objectiu de muntar un numeret a la cambra catalana, cosa que per desgràcia es va complir; l'espectacle va ser de baix nivell, perquè aquestes coses les fa molt millor l'Albert Rivera. Però el cas és que així vam estar tots plegats -polítics, premsa i ciutadania- distrets i/o emprenyats, després de veure com s'intenta humiliar novament la llengua del país, com a càstig per no haver desaparegut del tot quan li tocava, és a dir, quan els pares d'alguns dels dirigents del PP remenaven les cireres -i en algun cas, el sabre.
MOSSEGAR L'ESQUER. El fet és lamentable, però se'n deriven conclusions molt reveladores. Si el PP mira de fer bascular el debat català cap a l'idioma i la identitat -temes que històricament considerava "que no interessen a la gent"- és que realment està preocupat per les seves expectatives, confirmades en enquestes recents. No n'hi ha per menys: la credibilitat del govern de Rajoy està per terra, mentre que a Catalunya CiU ha aconseguit espolsar-se part de la pressió que rep per les retallades fent que el debat polític orbiti entorn de la fiscalitat. En aquest terreny, el PP se sent feble perquè no té autonomia de decisió ni arguments reals per oposar-se a la indignació ciutadana. Per tant, Sánchez-Camacho i companyia necessiten -ho necessiten imperiosament- que no es parli del pacte fiscal, ni de res que tingui a veure amb el malmès benestar de la població catalana, parli en la llengua que parli. Als populars els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic, amb l'esperança que algú mossegui l'esquer, la cosa pugi de to i es confirmi la falsa premissa que la sobirania és una amenaça per a la convivència dins de Catalunya. És el que han fet tota la vida els bombers piròmans, és el que ha fet Esperanza Aguirre, és el que fa la caverna impresa, posant el pedrot de Gibraltar a tota portada, perquè tapi els milers de milions d'euros que ens costarà Bankia. Però el fet que sigui una maniobra matussera no vol dir que no sigui perillosa, tractant-se del futur de l'idioma i de la cohesió nacional. Tant de bo a Catalunya no hi hagi gaire gent prou beneita per caure en aquesta trampa.