Al seu llibre El siglo de la revolución (que fa referència, naturalment, al segle XX) l’historiador Josep Fontana dedica un capítol a la revifada de la Guerra Freda (o si més no del seu esperit), que va comportar el primer mandat de Ronald Reagan com a president dels EUA. Fontana s’ocupa de Reagan com a figura preeminent de la contrarevolució conservadora (així l’anomena) que va tenir lloc durant la dècada dels vuitanta als mateixos EUA, i a tot Occident. Un replegament ideològic cap a la dreta, després d’uns anys setanta que havien transcorregut sota l’influx de moviments revolucionaris com el Maig del 68 parisenc o la Primavera de Praga (i que havien suposat uns anys d’esplendor per a la creació artística, tant en l’àmbit de l’art com en el de la música, la literatura o el cinema).
El moviment de replegament, com sol passar, es presentava com la resposta a una por col·lectiva, que en aquells moments era un atac nuclear de l'URSS. Per repel·lir-lo si arribava el cas, Reagan va dur endavant una política de defensa que ell trobava audaç, però que principalment era ridícula. Això sí, també era molt patriòtica i molt aparatosa. I molt cara: l’administració Reagan va gastar (va malbaratar) disset mil milions de dòlars entre 1983 i 1989 en el que es va conèixer com “la Guerra de les Galàxies”. El nom oficial no era aquest, naturalment, sinó SDI (sigles en anglès d’Iniciativa de Defensa Estratègica), un programa militar a cinc anys vista que es proposa neutralitzar qualsevol atac amb míssils contra territori o interessos americans amb un escut d’armes nuclears i làser situat prou lluny de la superfície terrestre per assegurar que la seva activació no representava una amenaça contra ningú. El pressupost total era de vint-i-sis mil milions, o sigui que tot plegat encara va sortir barat pel que podia haver estat. L’SDI no va servir mai per a res, però sí que va enrarir les relacions diplomàtiques dins el conjunt de la comunitat internacional i especialment entre l'URSS i els EUA, a més de suposar una contradicció flagrant amb la postura oficial de Reagan, suposadament favorable al desarmament nuclear global. Com dèiem, la por s’havia estès arreu i, per exemple, al Regne Unit Margaret Thatcher havia fet fer un estudi que calculava trenta-tres milions de baixes en cas d’atac nuclear soviètic, i ja contenia fins i tot el discurs que la Reina havia de pronunciar per anunciar als súbdits britànics la Tercera Guerra Mundial.
És ben interessant recordar tot això, ara que tornem a viure moment de replegament conservador i ultradretà. Les pors són múltiples (la de la guerra nuclear hi torna a ser), però sens dubte sobresurten les que tenen a veure amb la immigració i les suposades amenaces de substitució cultural, lingüística i demogràfica. Són discursos falsaris i involutius que duen cap a la fractura social, la crispació de la convivència i la malfiança (o directament l’odi) contra els de fora o contra els que no pensen igual. I s’escampen amb facilitat, tant en les comunitats nacionals grans com en les petites.
