En els seus 150 anys d’història, el catalanisme polític ha passat per situacions difícils i els seus dirigents no sempre han sabut donar la resposta més adient. Sovint les divergències entre els sectors “puristes” i els “pragmàtics” van comportar retrocessos importants. Repassar alguns moments del passat pot ser-nos d’utilitat per prendre les decisions del present.
L’any 1931 alguns nacionalistes criticaren Francesc Macià perquè la declaració sobiranista del 14 d’abril no havia conduït a la formació d’una república catalana. El jove Jaume Miravitlles publicà el pamflet Ha traït Macià?, i d’altres més arrauxats ho lamentaren en llibres com Catalunya, poble dissortat. Aquests sectors no tenien en compte que llavors ni el mateix partit de Macià, Esquerra Republicana, era independentista, ni menys encara ho era la societat catalana. A més, la majoria dels republicans no creia convenient afeblir la jove república amb un contenciós entre els nous governs de Madrid i de Barcelona, i es donà prioritat a estabilitzar el nou règim i consolidar la Generalitat, el primer govern català des de 1714, que no era poc.
El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va fer una nova declaració sobiranista davant la formació d’un govern espanyol ple de ministres escassament republicans. Ho va fer esperonat pel socialista Largo Caballero, que li assegurà que aquell acte tindria el suport d'una vaga general a tot Espanya, i pel conseller de Governació, Josep Dencàs, que sostenia que amb els seus “escamots” controlaria la situació a Catalunya. Allò va ser un desastre. Va fracassar la vaga general –llevat d’Astúries–, els escamots no van controlar res i, a sobre, Dencàs va fugir per les clavegueres sense assumir les seves responsabilitats, com sí que va fer la resta del govern de la Generalitat, que va ser empresonat, jutjat i condemnat. L’estatut va ser suspès i la Generalitat intervinguda pel govern de Madrid fins a la victòria electoral de les esquerres de febrer de 1936.
L’any 2010, la sentència del Tribunal Constitucional que va desnaturalitzar l’Estatut català aprovat quatre anys abans va donar pas a un procés polític on es va passar ràpidament de demanar el pacte fiscal a l’opció sobiranista i, finalment, a la independentista. Les grans mobilitzacions populars i la negativa del govern espanyol a qualsevol negociació van accelerar el procés fins a la votació de l’1 d’octubre de 2017, que va significar un gran triomf independentista. Aquest èxit va enlluernar els seus dirigents, que van creure tenir una força molt superior a la real i van menysprear la possible reacció de l’adversari, el govern espanyol. La declaració d’independència, sense cap suport exterior i sense saber què fer l’endemà, fou una errada per la qual es va pagar un preu molt alt (empresonaments, condemnes judicials, exilis...). I posteriorment, el fet de no saber trobar una alternativa clara, i les constants tensions dins l’independentisme, han tingut un cost polític considerable: la pèrdua de vots ha permès que avui els socialistes governin la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, les principals diputacions i ajuntaments...
És indubtable que el Procés ha entrat en una nova etapa. L’oferta realitzada pel govern espanyol de Sánchez i pel nou govern català d’Illa d’anar cap a “un concert econòmic solidari” no es pot menysprear. Posseir el control de la fiscalitat, és a dir, recaptar els diners i distribuir-los, és tenir poder polític i ampliar els recursos de la Generalitat. Mai un govern espanyol havia fet una oferta similar al catalanisme.
¿Ens trobem davant una nova ensarronada? ¿Es podrà vèncer l’oposició aferrissada dels sectors més centralistes d’Espanya, que posaran tota mena d’entrebancs polítics i dificultats legals i tècniques? Però, qui podia pensar fa tan sols tres anys que el govern Sánchez donaria llum verda a una llei d’indults polítics i després a la d’amnistia? I, a més, quines altres alternatives hi ha? Els equilibris polítics avui són complexos i porten cap al pacte: tant el govern de Sánchez com el d’Illa depenen d’aliats parlamentaris, entre els quals els independentistes catalans juguen un paper decisiu. Tornem enrere: l'agost de 1930, el pacte de Sant Sebastià entre els republicans i socialistes espanyols i els catalanistes d’esquerres va fer possible que vuit mesos després es formés un govern català. Penso que avui no es poden desaprofitar les oportunitats, per difícils que es presentin. Tancar-se en la puresa i refusar propostes que poden reforçar de forma qualitativa l’autogovern català i millorar les condicions de vida dels catalans és un luxe que la nostra societat no es pot permetre.
