Aprendre a estimar els cossos octogenaris

El vestidor de la meva piscina municipal és un gran retaule sobre l’envelliment. Durant tot el dia s’hi veuen cossos i culs de tota mena, des del nen molsudet fins a la dona de carns flàccides. Però no és el tipus de lloc on es prenen o s’obliden les efímeres decisions de perdre uns quants quilos. Aquí la franja d’edats és molt àmplia però es decanta cap a la gent gran.

La meva hora de natació ha coincidit durant molt de temps amb la classe d’aeròbic aquàtic de les 8 del matí, que imparteix la Kathe, una dona tranquil·la i afable amb els cabells de color mel i un somriure beatífic. Moltes de les seves seguidores són octogenàries. N’hi ha que venen a fer fisioteràpia després d’una lesió, i d’altres batallen amb els incessants dolors i xacres de l’edat. En aquest laberint ple de bancs i dutxes comunes, on cada moviment de tovallola o del braç et porta a envair l’espai personal d’una altra persona, els actes de cortesia habituals adquireixen més transcendència.

No tinc 80 anys. Però el que m’agrada és estar amb aquestes octogenàries.

Vaig venir per primera vegada a aquesta piscina quan va néixer el meu segon fill i la meva família es va traslladar de la badia de San Francisco a Berkeley. Aquí és on vaig tornar a prendre possessió del meu cos, una mica més tou i molt més cansat. Dia rere dia, a la piscina a l’aire lliure, a base de braçades i cames vaig recuperar els hàbits de la natació gràcies als quals em sentia... jo mateixa.

Ara, gairebé una dècada després, molts dies em resulta més fàcil tirar endavant gràcies al meu trànsit matinal per aquest vestidor en companyia d’aquestes dones. La celebració quotidiana d’uns cossos feliços i actius em fa sentir còmoda amb el meu i sempre agraïda.

Aquí, a les dutxes obertes, és on ens escalfem després de nedar; aquí és on ens disputem una mica d’espai en aquest vestidor tan petit, totes nosaltres en diferents fases de nuesa: una es posa crema hidratant; l’altra va en roba interior; una altra es baralla amb unes malles que no es deixen dominar. Fem tota mena de contorsions ben poc atractives. És on podem mostrar la nostra vulnerabilitat, en totes les seves modalitats.

La solitud, ja ho sabem, deteriora la salut. Sento com les dones d’aquesta habitació s’animen mútuament enmig de tràngols que van des de les baralles familiars i els problemes per dormir fins al càncer, la quimioteràpia i la mort d’éssers estimats. De vegades nedo amb una companya o m’entreno amb l’equip de competició. Acostumo a venir-hi sola. Però sempre trobo companyia als vestidors: una conversa en què intervinc o només escolto. I sempre hi ha la reconfortant rutina de limitar-se a comentar les condicions de l’aigua de la piscina aquell dia o admirar l’estampat del banyador d’una altra dona.

De vegades els tràngols són meus i de vegades són els d’algú que té el doble d’anys que jo. M’enrecordo del dia que no podia parar de plorar per culpa de les tremendes alteracions hormonals provocades per la lactància i la privació del son. M’enrecordo que trobava a faltar la meva mare, que viu a l’altra banda del país, a Nova York. Aquell dia una dona em va explicar que tenia moltes ganes de visitar la seva filla, que estava en avançat estat de gestació, però no tenia clar si la noia voldria que s’hi quedés gaire temps després del naixement del nadó.

“Ves-hi –li vaig dir categòrica–. Sempre li pots preguntar quan vol que te’n vagis”.

Sens dubte aquí s’hi poden trobar moltes mares i àvies suplents. Una vegada, mentre ens vestíem, li vaig confessar a una amiga que jo ja no sabia comprar-me roba interior. Tot això ve de la meva mare, que a més d’un quilòmetre de distància sap veure quina és la talla ideal per a unes calces de biquini per a mi. I cada any sens falta em renova l’equip de roba interior per Nadal. Li vaig explicar a la meva amiga el que em va dir el meu marit per expressar la seva incredulitat: “¿Tens 40 anys i la teva mare encara et compra la roba interior?”

Però m’enrecordo que una altra dona, potser deu anys més gran que nosaltres, va sentir la meva anècdota i es va posar a plorar.

“És la cosa més bonica que he sentit mai –va dir, eixugant-se els ulls–. Digue-li a la teva mare això que t’he dit”. I l’hi vaig dir.

M’encanta la transversalitat d’edats i cossos que hi ha en aquest vestidor, però també m’agrada observar els ecosistemes d’altres vestidors. No tots tenen el ventall d’edats i el nivell d’aptitud per a la natació que ara sé que vull. Hi ha molts clubs esportius que atreuen triatletes d’Ironman, professionals de l’esquaix i seguidors de l’última moda en matèria d’entrenament: HIIT (alta intensitat)/ciclisme/barra/entrenament militar.

Però l’experiència de veure cossos de gent gran quan ets més jove és molt especial. Com a societat, tendim a tenir por dels vells i l’envelliment i per això els apartem. No veiem gaire sovint els nostres familiars d’edat avançada, i encara menys els veiem nus. Però, quan ens despullem junts i ens veiem la carn, es crea un vincle important, una acceptació i un reconeixement mutus.

Recordo vívidament un matí en què l’Alicia, asseguda a la tovallola sobre el terra enrajolat i humit, li ensenyava a la Patricia la seva rutina d’estiraments de fa molts anys.

“Tota la vida he fet estiraments. Tinc escoliosi”, explicava l’Alicia, en ple estirament de maluc. “Si no, ara aniria en cadira de rodes”.

L’encantadora Patricia, amb la seva veu de refilet i el seu accent britànic, li va dir inquieta: “Me n’alegro molt, noia! Però em sembla que ara val més que t’aixequis o t’atropellaran”.

Aquests dies ens hi entretenim menys estona, però les sospitoses habituals sí que hi són. La Kathe encara deixa anar perles de saviesa sobre qualsevol tema, des de classes de mahjong i ioga fins a la història del títol IX (la llei que exigeix als centres públics no discriminar per raó de sexe) a la Universitat de Berkeley, on va estudiar. A poc a poc, mentre anem tornant a les nostres rutines d’exercicis, cada dia veig que arriben més assídues del gimnàs. 

Les dones surten del vestidor arrossegant els peus, caminant a un ritme tranquil o majestuós, i es diuen adeu. Quan es creuen amb mi al davant del mirall llarg que hi ha al costat de la porta, somriuen i els seus ulls es troben amb els meus, i aleshores sé que en aquesta petita salutació hi ha una solució per a gairebé tots els problemes.

–Com estàs?

–Molt bé. Soc aquí, oi?

Les dones de vuitanta anys desborden acudits. La seva conversa al vestidor m’ensenya a estimar el cos que tinc avui. Les seves rialles esclaten com un castell de focs artificials, amb una alegria intensa i sàvia.

Copyright The New York Times