1. Advertència. És significatiu que el Financial Times hagi d’explicar a la dreta espanyola per què l’amnistia és, en aquest moment, un instrument interessant per encarrilar el conflicte amb Catalunya. Certament, cada país té la seva història i les dretes –com tot– en són una expressió. I en un moment de radicalització dels partits conservadors europeus, amb l’autoritarisme postdemocràtic quallant a tot arreu –al Regne Unit també–, que la veu del liberalisme britànic intervingui en aquest debat és interessant.
Núñez Feijóo va arribar procedent de la calma gallega com un home sense atributs precisos, fent pensar fins i tot que era un líder de trànsit, però el fracàs de la victòria electoral anunciada pel cor de mitjans de comunicació de la dreta espanyola l’ha fet sortir de polleguera i des que va fracassar en la investidura se li ha transformat la imatge. Quan puja a la tribuna a proclamar els desastres que assetgen la democràcia espanyola, els ulls li surten de les òrbites i la boca se li obre pels costats en un gest histriònic. Qualsevol diria que és un altre.
Què diu el Financial Times? Que l’amnistia “és una aposta que val la pena”. Reconeix el risc que corre el president Sánchez, perquè “Puigdemont podria incomplir l’acord més endavant”. Expressa la seva distància respecte de l'independentisme que “pertorba i polaritza” i “fa difícil un govern estable”. Però recorda els efectes positius d’amnisties anteriors i afirma que ara respon a “un interès públic convincent”, com demostren els efectes dels indults. I, en tot cas, la via de les protestes i del recurs permanent als tribunals porta el PP a “un carreró sense sortida, si només coincideix amb l’extrema dreta”. És simptomàtic que tot això s’hagi de dir des d'un diari liberal britànic i no ho digui ningú en tot l’espai conservador espanyol. Però, probablement, cultura liberal i dreta espanyola són incompatibles, formada sempre la segona en una idea autoritària que converteix en sospitós tothom qui vol canviar les coses. Què pretén el Financial Times? Senzillament, que les coses s’encarrilin per la via política democràtica, buscant vies de sortida a l’excepcionalitat. I tornar així a l’àmbit del que és raonablement possible. La qual cosa té una exigència difícil de complir en l’estat d’irritació d'una part de l’aparell de l'Estat: el respecte mutu.
2. Fantasma. L’advertència del Financial Times arriba en un moment crític, en què el PP ha mobilitzat sense escrúpols sectors afins de la judicatura i ha demostrat que la separació de poders és limitada fins a portar l’amnistia a la taula del poder judicial, on té una majoria forçada per la seva negativa de fer efectiva la renovació pendent des de fa cinc anys. ¿On és la imparcialitat de la justícia quan pren la iniciativa de pronunciar-se sobre una qüestió sense que se li demani? I en aquesta línia apareixen comportaments com el del jutge García-Castellón, que ja ens hi té acostumats, sempre buscant el moment d’oportunitat per fer-se notar en l’esfera pública. Al carrer, el PP es mobilitza amb Vox –consolidant així la via espanyola a l’autoritarisme democràtic que els ciutadans van rebutjar el 23 de juliol– i a les institucions utilitzen els seus per augmentar la tensió mentre el procés d’investidura s’allarga més enllà del que és raonable. Simplement, una concepció autoritària de l’Estat i de la separació de poders. En aquest clima, venint d’on venim, apareix el fantasma del cop d’estat. No tinc gaire a afegir al que en deia dilluns Xavier Bosch en aquesta pàgina. I està bé esmentar el fantasma perquè pot ajudar a esvair-lo.
El que sé que cal és insistir a dir prou als d’aquí. I concretament a Puigdemont, perquè ell s’ha convertit en la veu de Junts en aquesta negociació. Tothom sap fins on es pot arribar ara mateix. De fet, ja està escrit i tot. Enllesteixin ja. El 2017, la impossible declaració d’Independència va acabar en un precipici. Si aquell dia s’hagués fet política, és a dir, parar i convocar eleccions, segurament ens hauríem estalviat molts drames. Continuar allargant la jugada només degrada la política. El lamentable espectacle que ofereix la dreta espanyola es combina així amb la sensació que aquí ja no s’està jugant res important, sinó ressentiments, psicopatologies de les petites diferències i vanitats personals. De fet, és regalar pista a l’autoritarisme postdemocràtic espanyol. Que pot fer molt de mal sense necessitat d’arribar al cop d’estat.
