Apostes de caducitat reduïda

BarcelonaMentre la resta del barcelonisme, després de tres mesos d’abstinència, mira la pilota, pateix amb l’agonia de l’equip per mantenir-se en la lluita pel títol i s’inquieta amb la unidireccionalitat de les decisions arbitrals, als despatxos culers malden per aconseguir un objectiu encara més difícil que la Lliga: quadrar els comptes.

En aquesta línia, està a punt de tancar-se un intercanvi de cromos amb el Juventus que portarà Pjanic a Barcelona i enviarà Arthur a Torí, un cop superada l’oposició inicial del brasiler a marxar. Més enllà de l’evident mòbil econòmic de l’operació, per la qual els dos clubs s’apuntaran uns ingressos maquillats que no valen ni Arthur ni Pjanic i que els permetran equilibrar balanços, hi ha la qüestió esportiva. El Barça incorpora un migcampista de solvència i qualitat contrastades però ja a la trentena i que inflarà encara més la massa salarial, i es desprèn d’un futbolista pel qual va apostar fa dos anys i que no ha confirmat les virtuts que ens van fer pensar en ell com el nou capità general del mig del camp.

Tot i que, evidentment, l’operació despulla les dificultats econòmiques del Barça -com l’any passat amb l’intercanvi Cillessen-Neto-, manifestes ja abans de la pandèmia, i torna a ser una puntada endavant que carregarà la motxilla de qui es faci càrrec del club l’any vinent, el més xocant és la reduïda caducitat de les apostes esportives que fa el Barça. No seré jo qui defensi el comportament extraesportiu d’Arthur, però trobo poc operatiu anar al Brasil a fitxar un futbolista tan jove com semidesconegut, amb l’argument que el compres barat, si després no te’l creus. Va passar el mateix amb Malcom, que només va durar un any, o amb Todibo, a qui l’única gràcia que troben és la plusvàlua que generarà.

Demanar paciència en el futbol actual és una utopia, però és una evidència que els futbolistes, tant els de casa com els de fora, necessiten temps per florir. Penso en De Jong, que ha fet un primer curs al Camp Nou molt per sota de les expectatives que va generar, i pateixo per Pedri o Trincao, que ara ens sedueixen en els highlights però que ves a saber quin recorregut tindran quan aterrin aquí.

L’explicació de tot plegat és que el Barça ha tingut tres directors esportius en cinc anys, que cada fitxatge és fill d’una mirada diferent, que fa temps que ningú no s’escolta l’inquilí de la banqueta i que així no hi ha manera de construir un projecte amb un criteri definit. Llevat que l’únic que importi sigui el criteri financer.