Els paràmetres que defineixen els moments polítics canvien i posen en evidència les debilitats dels diferents actors. La realitat va molt de pressa i es passa de l’eufòria a la decepció, sobretot quan s’ha anat més enllà de les pròpies forces. I la decepció en política es tradueix en desmobilització social i en inacabables baralles entre les famílies de cada casa.
Amb l’independentisme en plena ressaca, quan el vent ja s’ha endut les grans paraules que determinaven la cohesió, emergeixen les diferències. A Esquerra Republicana ja s’ha obert una crisi sense fons, que finalment ha servit per confirmar el que ja sabíem: que, per molt impenetrable que sembli el personatge, ara com ara Oriol Junqueras segueix tenint tots els seus adversaris a molta distància. I serà ell el que haurà de torejar el futur d’un partit a punt de tocar fons abans d'emprendre la remuntada.
Junts, per altra banda, està en un fantasiós atzucac, amb apel·lació permanent a Carles Puigdemont com a tòtem per contenir la inevitable explosió que tard o d’hora ha de portar la coalició a tornar a ocupar l’espai de la dreta catalanista. I com més trigui pitjor serà el seu destí. La lenta sortida de Puigdemont té ara mateix atrapat el futur d’una barreja que necessita obrir les comportes i fer saltar tabús perquè algú pugui fer un pas endavant.
Salvador Illa ha captat la conjuntura i de moment és el que hi surt guanyant, amb la presidència de la Generalitat com a plataforma. Després del terrabastall, moderació. Aquest és el seu simple raonament, que quadra amb el seu perfil de discreció i que està posant sobre la taula sense embuts, desplaçant sensiblement el partit socialista cap a l’espai de centre, fent seus alguns dels arguments conservadors i utilitzant la seva condició cristiana com un valor per a determinats sectors socials. Amb el reconeixement a Jordi Pujol i l’aproximació a tots els altres presidents, deixa clar que les institucions són de tots i que ningú té dret a patrimonialitzar-les. Després de les turbulències, moderació. I de moment no hi ha senyals que li portin la contrària.
Illa veu en aquesta estratègia la possibilitat de consolidar el PSC en la centralitat del país. ¿Com ho rebrà l’electorat d’esquerres, que malgrat tot encara existeix? Potser Illa confia que els comuns capturin vot esquerrà que se li pugui escapar, encara que no viuen el millor moment. En aquest temps de radicalització de la dreta, els socialistes sembla que, aquí i a Madrid, veuen futur estirant la mà cap al centre, aprofitant que les dretes cada cop estan més atentes als impulsos de l’extrema dreta. ¿Es pot estirar la manta cap un costat sense deixar a la intempèrie l’altre?
