Apologia del vi en el temps de la verema
Josep ben Sabarra era un prestigiós metge barceloní del segle XII. Portava una vida acomodada i tenia molts amics. Però va abandonar-ho tot la nit que un estrany se li va aparèixer en un somni i li va xiuxiuejar: “Aixeca’t, perquè el vi vermell brilla”. En despertar-se va trobar aquest home als peus del llit, al costat d’una taula ben parada amb menjar i vi. “Acompanyeu-me i jo us portaré a un altre lloc”, li va dir. Es deia Natas, un nom que amagava un secret que només es revelarà al final del viatge que faran plegats: Natas invertit és Satan. Efectivament, era el diable. Sabarra va recollir l’experiència de les seves aventures conjuntes al Sefer Saasouim, el Llibre d’ensenyaments delectables, una obra immortal de la literatura jueva medieval.
-Beu aquest vi -afegeix Natas- perquè les perles no valen res en comparació amb el seu color, tan agradable que és a la vista.
-No vull beure, que em fa por -contesta Sabarra, irresolut.
-Com és que el teu cor t’inspira aquesta animositat contra el vi? ¿És que no alegra el cor de qualsevol mortal?
-No vull beure perquè qui beu s’emborratxa i es comporta davant els estranys com si fossin els seus germans. El vi enterboleix els ulls, corroeix la blancor de les dents i provoca pèrdues de memòria. Fa el savi més neci, priva els creients del do de la paraula i fa perdre la raó als ancians. Afebleix les forces del cos i entorpeix la coordinació dels membres.
-Guaita quins retrets i calúmnies! -va exclamar furiós Natas-. Estàs injuriant el vi, cobrint-lo d’oprobi i ocultant totes les seves qualitats. ¿Però no és ben cert que alegra el cor i foragita la covardia d’un home tan bon punt es porta la copa als llavis? A més a més, facilita la digestió, calma els dolors i desperta la generositat en el cor de l’avar.
Natas podia haver afegit en la seva apologia del vi l’argument de George Saintsbury: quan es comet un delicte sota el que incorrectament es descriu com a influència de la beguda, el delinqüent hauria de ser castigat dues vegades, una per haver delinquit i una altra pel mal ús d’un líquid innocent obligat a revelar l’autèntica naturalesa de l’individu. O podia haver anticipat les paraules de l’ Elogi de la follia, d’Erasme: sense el vi la vida seria més trista i enutjosa i molt menys digna de ser viscuda, perquè els homes no hem descobert una manera millor d’eliminar barreres, conèixer amb promptitud el de davant i trencar el gel. O podia haver afegit, com canta Ibn Hazm de Còrdova, que no hi ha millor companyia per als amants: “Jo, ella, la copa, el vi blanc i la foscor, / semblàvem terra, pluja, perla, or i atzabeja”.
Per què bevem vi?
Gloria Fuertes ens va oferir una resposta elemental: perquè ens agrada. I per si de cas, ho va aclarir: “M’agrada el vi tant com als paletes”. Segons Kingsley Amis, bevedor universal, “bevem perquè estem secs, o perquè així anem tirant, o per qualsevol altre motiu”. Guy Debord, intentant explicar-se aquesta set tan singular, va concloure el següent: “Algunes de les meves raons són fins i tot estimables”.
Hi ha gent que, encara que assegura que estima el vi, queda desmentida per la seva manera de beure’l. Qui beu en un got de plàstic no pot ser de fiar. No puc compartir l’opinió de Béla Hamvas quan a La filosofia del vi assegura que “hi ha una sola llei per beure: en qualsevol moment, en qualsevol lloc, de qualsevol manera”. Doncs no: ni en qualsevol moment, ni en qualsevol lloc, ni de qualsevol manera. De fet, el mateix Hamvas es corregeix quan reconeix que beure un bon vi “sota l’emparrat en caure el sol constitueix un d’aquests moments realment solemnes en la vida d’un home”. “És una d’aquelles ocasions -continua Hamvas- en què cal posar a la taula unes estovalles grogues o rosades i flors en un gerro (zínnies o gira-sols) i llegir algun dels grans poetes, com Píndar, Dante o Keats. Qui no reconeix un instant com aquest pot considerar-se un home perdut”.
El vi és la nostra cultura decantada i ha de ser begut amb el respecte que li devem i ens devem.
Un dia abans de morir, Kant va dir les seves últimes paraules: “Està bé”. Els seus amics no van entendre’n el significat. Què estava bé? El món? La vida? La mort? Jo vull pensar que, simplement, estava expressant la seva satisfacció pel vi que acabava de beure, el sabor del qual li omplia la boca i l’ànima.
Potser, donada la seva gran erudició, Kant coneixia els versos de Salomó ibn Gabirol, filòsof i poeta jueu nascut a Màlaga el 1021 i mort a València el 1058: “Si moro abans que tu, estimat meu, / cava la meva tomba entre les arrels de les vinyes”.