Apocalipsi, dades i pàtries
1. Tres veus. D’un temps ençà, enmig de l’atordiment general per la pandèmia, s’estan produint mutacions interessants en la lluita ideològica que configuren un escenari a tres veus: l’ecologisme, els fidels tecnòcrates defensors del millor dels mons possibles i la nostàlgia patriòtica.
La revolució digital, el capitalisme nihilista del creixement il·limitat i la globalització fan que estiguin en marxa processos de canvi complexos que posen en qüestió els sistemes institucionals establerts (començant per les democràcies liberals) i modifiquen substancialment les relacions de forces al món: entre els poders econòmics i els poders polítics, entre els diferents països i entre els poders globals i locals constructors de veritats i de control social. És la dificultat per trencar tabús i per dir les coses pel seu nom, que evidenciaria que són molts els reis que estan nus, la que alimenta un escenari considerablement entortolligat, en el qual canvien les jerarquies i no sempre la imatge visible es correspon amb el poder real de cadascú.
A Després de l’apocalipsi, Srecko Horvat explica molt bé com la pandèmia ha sigut ploure sobre mullat. “L’actual devastació del planeta deixa cicatrius profundes no tan sols a la superfície de la terra, sinó també en la subjectivitat humana”. De fet, la crisi sanitària ha donat peu a una estratègia ideològica (l’enyorança del passat és eficaç en temps de mudança) basada en el discurs del retorn a la normalitat, és a dir, la nostàlgia de tot allò que ens ha portat fins aquí. Diu Horvat que ja estem a l’endemà de l’apocalipsi, que “la nostra única opció és una reinvenció radical del món o l’extinció massiva”. Segur que és important advertir sobre el perill que ja es palpa d’una involució autoritària i suïcida de la societat. Però compte perquè el discurs apocalíptic donant la catàstrofe com a inevitable pot afavorir els poders autoritaris en alça.
Davant d’això pren significació ideològica l’apel·lació a les dades –el nou mite del nostre temps– en l’afany de demostrar amb xifres que anem millor que mai i que, malgrat tot, estem en el millor dels mons possibles. Certament, és un discurs ideològic que busca en la reputació de la ciència –i les dades com a presumpta expressió objectiva de les coses– la seva legitimació. Però potser caldria recordar que la ciència genera coneixement (que no necessàriament vol dir veritat) i que el científic sap millor que ningú que el que avui és vàlid demà potser ja no ho és. És indubtable que en un segle s’ha doblat l’esperança de vida, encara que distribuïda de manera molt irregular, o que es disposa d’una potencialitat tecnològica sense precedents, però això no és cap garantia que es visqui millor, és a dir, amb respecte a les persones (cada cop més a prop de la simple condició de dades), i que progressem en termes de llibertat i benestar, en el sentit ple de la paraula: ciutadans lliures capaços de pensar i decidir per ells mateixos, respectant i sent respectats.
2. Reacció. Resulta inquietant que, en les democràcies avançades, ara mateix la resposta als canvis en curs està virant de manera alarmant cap a la via més reaccionària, indici d’impotència. Joseph Stiglitz constatava en un article recent “que el Partit Republicà ha venut la seva ànima a Donald Trump abandonant tots els seus compromisos en favor de la democràcia” i “que hi ha pocs límits al que estan disposats a fer per poder guanyar”. Les dretes busquen en el discurs patriòtic l’enquadrament dels ciutadans, com si la malenconia hagués d’excusar la incapacitat de respostes. I les esquerres estan habitades per un patent desconcert ideològic que fa que fluctuïn sobre espais inestables sense arguments per apuntar cap al futur.
Per celebrar la presidència europea, Macron va fer posar la bandera de la Unió a l’Arc de Triomf de París. Ha durat un dia. “Després del saqueig i l’empaquetat, l’ultratge”, va dir un indignat Zemmour, i Valèrie Pécresse va proclamar: “Presidir Europa, sí; esborrar la identitat francesa, no”. Tancar-se a casa és una forma de claudicació.