Luigi Mangione ja s’ha convertit en un personatge de pel·lícula. En té fins i tot el nom. Aquest noi de casa bona de Baltimore, presumpte autor de l’assassinat de Brian Thompson, el director executiu de United Healthcare, una de les principals asseguradores mèdiques dels EUA, ha tornat a posar sobre la taula un dels grans temes socials que pateix el país: la desigualtat en termes de salut. I, de rebot, aborda la diferència que hi ha entre la violència legitimada i la que no ho està. Avís per a hiperventilats: no es tracta de justificar res, sinó de pensar. Encara que dir a un hiperventilat que pensi sigui una contradicció.
El presumpte homicidi de Mangione ha estat aplaudit per moltes persones que estan fartes d’un sistema que promou la desigualtat i la indefensió. El sistema sanitari dels EUA és conegut, justament, per la seva violència. Deixa desemparades milions de persones que, encara que estiguin assegurades, no troben ningú a l’altra banda que respongui les seves necessitats. Ho hem vist en sèries i en pel·lícules. També hem conegut diferents tipus de venjança violenta contra el sistema. És, de fet, un tema clàssic als EUA. Els beneficis d’aquestes empreses, d’una de les quals Brian Thomson era un dels màxims responsables, són descomunals. United Healthcare va obtenir uns guanys de 16.000 milions de dòlars l’any passat. El sistema permet i legitima que les malalties siguin font de beneficis tan desorbitats com aquests i que els accionistes d’aquestes asseguradores siguin responsables de la mort de persones que no han pogut ser ateses. El que no permet és que un noi assassini ningú. Però és evident que si una acció d’aquestes característiques és aplaudida per tanta gent és que alguna cosa falla. I falla, justament, la legitimació de la violència. No passa tota pel mateix filtre. Per arribar a l’extrem del que suposadament ha fet Mangione s’ha d’haver viscut un procés psicològic complex. Per ser un executiu o un accionista sense escrúpols, no tant. La majoria de persones no som ni una cosa ni l’altra, però les dues violències ens acaben afectant directament.
Tot el que envolta la nostra vida, des del naixement fins a la mort, és un negoci. Hi podem estar d’acord o no, però no sembla que hi hagi cap alternativa. La violència és estructural, com veiem diàriament, i molta d’aquesta violència té a veure amb la cobdícia i la venjança. Si l’exerceix el president d’un país és una cosa, si l’exerceix el president d’una empresa, també, però si l’exerceix una persona sola contra el president d’un país o el d’una empresa, aleshores té un problema. La violència, en realitat, no té límits. O més ben dit: l’ésser humà no té límits a l’hora d’aplicar-la contra un altre ésser humà. La venjança s’entén com una resposta legítima, des de diferents punts de vista. Uns ens horroritzaran segons els nostres valors morals, però amb altres hi empatitzarem, ni que sigui internament. Dir-ho públicament, en segons quins casos, és molt més difícil. Però el que no diem també existeix. I ens posa en un seguit de contradiccions filosòfiques amb les quals hem de viure. Si és que vivim pensant en les contradiccions.
Diem que el més important és la salut, però el més important és tenir diners per poder mantenir-la. Els costos de l’atenció mèdica són cada vegada més alts. La tendència a privatitzar-ho tot és la norma i aquí encara hi ha persones que no saben la sort que tenim amb el nostre sistema sanitari públic. Defensar-lo és una qüestió de vida o mort. Literalment.
