Un aplaudiment per a Mireia Portas
L’actriu Mireia Portas, ànima de tants personatges del Polònia, anunciava aquesta setmana a l’audiència que plegava del programa. Quinze anys de sàtira política a TV3 i més de quaranta-cinc papers diferents. L’actriu ha provocat una situació curiosa en la mentalitat de l’espectador gràcies a la seva versatilitat i capacitat de simbiosi amb els personatges. Portas hi era sempre i no hi era mai. Sempre la sabies distingir a ella com a constructora, com a esperit, com a habitant d’un altre ésser. Però a la vegada els seus personatges han adquirit tanta personalitat que semblava que no hi hagués ningú a sota. No era la Mireia Portas fent de Carme Forcadell, Raquel Sans o la reina Sofia. Era la Forcadell del Polònia, la Raquel del Polònia o la reina del Polònia. Els seus personatges han adquirit una entitat que semblava que tinguessin vida pròpia i no fossin fruit de la creació del mateix artista que s’hi amagava dins. Aquest poder és fruit de l’energia que com a actriu ha injectat als personatges. Una energia que s’ha notat especialment en l’actitud corporal i en el rictus facial dels protagonistes. Ja fos projectant una rigidesa extrema, per exemple en dones com la reina Sofia o la Cayetana Álvarez de Toledo, o bé desprenent una llibertat gestual divertidíssima en d’altres, com la dansaire i imaginativa Montserrat Armengou dels últims mesos. Ha brillat especialment en els esquetxos musicals. Portas ha projectat des de la crueltat política fins a la tendresa d’una mare ingènua. Pot suggerir la màxima frigidesa o desprendre una sensualitat desbordant. De l’histrionisme a la subtilesa.
Mireia Portas no s'ha quedat en simple imitadora. Ha construït personalitats més enllà de la que li coneixíem al personatge que encarnava. L’únic tarannà que atribuïm a l’autèntica reina Sofia és el que li ha sabut imaginar l’actriu. I això és fruit d’una actitud professional. Quan actua al Polònia, a Mireia Portas se li endevina la voluntat de jugar amb aquell personatge i no pas de reproduir-lo. És un treball de possessió des del divertiment, des de l’atreviment, a vegades amb una mica de bogeria i fins i tot un punt de provocació. L’autèntica Cayetana Álvarez de Toledo és un dels personatges més odiosos, antipàtics i menyspreables que ens ha vomitat la cultura política. Passada pel sedàs de la Mireia Portas, l’actriu ha transformat el rebuig que genera en una ira ridícula absolutament còmica que fa que l’espectador s’hi senti còmode. No se li pot retreure que hagi fet amables els personatges més antipàtics. En tot cas, els ha sabut posar en evidència. I això és el que ha fet riure l’audiència. Han sigut quinze anys d’evolució i creixement, no només per a ella. És d’aquelles actrius que atorguen una personalitat als personatges, que retroalimenten els guionistes a l’hora d’escriure nous guions i engeguen així un engranatge d’engrandiment televisiu. Segur que la seva feina, la seva manera de treballar els protagonistes, servirà també d’escola als actrius i actors que continuaran la nissaga d’artistes del Polònia. Brava, Mireia!
