Apel·lació a la resistència democràtica
1. Advertències. Tornem-hi: la democràcia està en perill. Les advertències s’acumulen, no s’hi val al·legar ignorància. Última manifestació: Alemanya. L’extrema dreta guanya a Turíngia i creix a Saxònia. És a dir, el país que ens imaginàvem vacunat per la tràgica experiència del nazisme, primer, i del comunisme soviètic després, retrocedeix. I la socialdemocràcia naufraga. Com si s’hagués perdut la memòria, res sembla frenar l’amenaça reaccionària que recorre Europa. I les dretes de tradició democràtica cada vegada donen símptomes més alarmants de complicitat amb el radicalisme que amenaça. Si fa uns anys semblava que el consens era ampli en el sentit de no fer cap concessió a l’extrema dreta, ara ja sentim veus que en busquen complicitat. Sense anar tan lluny, aquí tenim el PP compartint governs regionals amb Vox i sumant vots sempre que faci falta.
El que s’ha vist aquest cap de setmana a Alemanya fa feredat perquè trenca un tabú que ha marcat la segona part del segle XX: no tornarà a passar. I arriba en un moment en què creixen les veus de les dretes tradicionals que preparen la normalització del neofeixisme. El paper creixent de la immigració en la seva agenda n’és un exemple. Magnificar un problema per capitalitzar-lo en benefici propi: d’això se’n diu demagògia. Passa igual amb la seguretat i amb la radicalització dels discursos patriòtics construint el fantasma de la pàtria en perill. Tres discursos que s’alimenten entre ells per marcar un territori d’irreductibilitat: els nostres i els altres.
El resultat de tot plegat és que s’alimenta la confrontació política, amb un efecte clar: la normalització de l’extrema dreta. I acaba, per tant, amb el principi democràtic que feia de l’aliança amb ella un trencament del marc compartit. Bona part de l’espai conservador segueix aquest camí, que té, òbviament, en els Estats Units un punt referencial: el Partit Republicà ja ha donat carta de legitimitat al trumpisme, que davant de la desfeta va vorejar el cop d'estat.
Just abans de la irrupció alemanya en la crisi de les democràcies liberals hem assistit al cas francès, que ha erosionat greument la credibilitat d’Emmanuel Macron, el qual s’havia cregut l’encarnació de la República. Ha estat la mobilització de l’esquerra i una part de l’electorat conservador i liberal qui ha aturat en segona instància una victòria de l’extrema dreta. Els francesos han donat senyal de sensibilitat democràtica amb una participació massiva a la segona volta de les legislatives. Quant durarà?
A Espanya es viu un exemple, no pel fet de ser repetit, menys patètic, de misèria política. Feijóo, en l’enèsima exhibició d’impotència, juga a la polarització utilitzant la qüestió de la immigració sense cap escrúpol. Contribueix així a validar tots els tòpics contra els que venen de fora en lloc de col·laborar per afrontar un problema que requereix responsabilitat i política i que no és un simple joc de bons i dolents. Una dinàmica que busca l’enfrontament en comptes de les solucions i que amenaça les democràcies europees amb el retorn del simplisme autoritari.
2. Perill. L’esquerra hi té una bona part de responsabilitat amb la tendència a no entomar problemes complexos que qüestionen el seu simplisme i en la mesura que cada cop li costa més dibuixar espais alternatius que permetin que determinats sectors socials, aliens el marc mental de la dreta, se sentin escoltats i incorporats. Dit d’una altra manera, el problema de l'estadi actual del capitalisme –després del pas de l'industrial al financer i digital– és que a les frustracions d’amplis sectors de la societat, alimentades per l’actual sistema comunicacional, en què el poder de la mentida i la manipulació no té límit, no se’ls ofereix espai de reconeixement i d’atenció. I molta gent es deixa seduir per l’allau de les falses promeses –i de la satanització de la democràcia– que emanen de poders mediàtics que són difícils de combatre perquè estan monopolitzats per poques i marcades mans. Rob Riemen ja fa temps que avisa: el feixisme contemporani és conseqüència “d’intel·lectuals que han cultivat el nihilisme guiats per la sola cerca del plaer, de l’avarícia del món dels negocis, i de mitjans de comunicació de masses que prefereixen ser els ventrílocs de la gent en lloc de mirall crític”. Elon Musk i companyia i la democràcia no conjuguen. Ho deia Albert Camus, quan les coses es compliquen hi ha gent que, “com que no tenen prou caràcter, s’entreguen a una doctrina”.
